L'altre dia vaig escoltar això: "El enfermo del alma vive atrapado en los fangos del pasado y preso de la ansiedad del futuro".
Les imatges que acompanyaven la frase, molt eloqüent, eren unes cares de pànic, i terror, que s'anaven recorgolan entre flaixos de colors.
Cert és, el malalt de l'ànima, és aquell que viu près en el fang del passat i el neguit de pensar en el demà.
Un dia vaig escoltar: "que és la felicitat? Doncs anar a dormir sense por i llevar-se sense neguit". Fa anys doncs que no puc dir que sigui feliç, fa anys que dormo amb por i em llevo amb neguit. Sempre que em demanen que defineixi la felicitat, faig servir aquesta expresió.
Viure doncs "en los fangos del pasado" per mi no és res més que recordar aquells dies, aquells moments, en que anava a dormir sense por, en què vivia lliure de no sentir el neguit, de fer el meu dia un dia i fer de la meva nit una nit, que és com hauria de ser.
Però el temps passa, i pel que sembla, el meu fang cada cop és més gran, i el meu neguit més enorme, i el meu futur cada cop més incert i més inalcançable.
Les imatges que acompanyaven la frase, molt eloqüent, eren unes cares de pànic, i terror, que s'anaven recorgolan entre flaixos de colors.
Cert és, el malalt de l'ànima, és aquell que viu près en el fang del passat i el neguit de pensar en el demà.
Un dia vaig escoltar: "que és la felicitat? Doncs anar a dormir sense por i llevar-se sense neguit". Fa anys doncs que no puc dir que sigui feliç, fa anys que dormo amb por i em llevo amb neguit. Sempre que em demanen que defineixi la felicitat, faig servir aquesta expresió.
Viure doncs "en los fangos del pasado" per mi no és res més que recordar aquells dies, aquells moments, en que anava a dormir sense por, en què vivia lliure de no sentir el neguit, de fer el meu dia un dia i fer de la meva nit una nit, que és com hauria de ser.
Però el temps passa, i pel que sembla, el meu fang cada cop és més gran, i el meu neguit més enorme, i el meu futur cada cop més incert i més inalcançable.
Potser em tocarà ser un malalt de l'ànima tota la vida, ja que com em va dir qui estimo, les persones no canvien, i com li dic jo a ella, no existeix res supranatural sinó coses supraintelectuals, és a dir, coses que no som capaços de comprendre.
El meu ara, una copa de vi temblat pel fred que fa a on guardo el vi, una película acompanyada de cigarrets i un bon sopar, ompla el meu estòmac però no ompla el meu esperit. Com s'ho fan aquells que admiro? Que no són més que els humans que viuen tranquil·lament, doncs no ho sé la veritat.
Cada dia a aixecar un nou dia, cada dia a complir amb la missió de lliurar-me del fang del passat, que em perssegueix i deslliurar-me del neguit del demà.
El meu ara, una copa de vi temblat pel fred que fa a on guardo el vi, una película acompanyada de cigarrets i un bon sopar, ompla el meu estòmac però no ompla el meu esperit. Com s'ho fan aquells que admiro? Que no són més que els humans que viuen tranquil·lament, doncs no ho sé la veritat.
Cada dia a aixecar un nou dia, cada dia a complir amb la missió de lliurar-me del fang del passat, que em perssegueix i deslliurar-me del neguit del demà.
2 comentaris:
difistinto ha dit...
Jo, ara, soc de les que no creuen en res més enllà dels nostres actes i les de les altres persones. Per la resta, tenim alguna imatge i mil llibres per llegir. Si fossin reals, no caldría imaginar-ho per fer-lo cert.
Respecte, tendresa, honradesa... Hi ha massa carencia de principis en la nostra capacitat de veure per veure més enllà.
De totes maneres, potser així sobreviuen els que saben de l'esperança ... ¿No es la fe una il.lusio? ¿No es això l'anima i l'esperit?
¿Allò el que no podem responsabilitzar-nos? ¿Allò que no procedeix de un pensament i un raonament exacte o ferm?
Potser no ho fas tan malament, sent real mentre els altres cumpleixen petites mentides.
De totes maneres, jo vaig ser una qui va somiar que un dia sentiries sent el que vas ser.
Tu mateix, responsable i sense miratges.
El dia que així sigui, sense veure , ni estar-hi, segur que jo, també reconec la felicitat.
Mon
M'encanta aquest blog, em sento com a casa, els colors de fons i l'imatge de l'arbre, les pestanyes i l'ombra gris que s'amaga quan no les toques... tot em sembla de un gust de serenor , amable i molt familiar...
M'agrada aquet blog, vull robar-te la plantilla!!!!!
Em deixes?
Mon.
Publica un comentari a l'entrada