dilluns, 15 de desembre de 2008

Les peres jovenetes



¡Ai la petita Ixena, voluble com l'amor,
que vols que et creguins muda, la boca ben estreta,
i ta mirada xiscla tan fort com l'oreneta
dessota les pestanyes, serrell del teu candor!

Quan obres la finestra, ja tot el món és clar;
l'olor que t'esperava del roserar, tremola;
la llum et pren la cara i pel teu cos rodola
i ta rialla dins un raig de sol se'n va.

I quan el cel és d'or i cada cosa invita
en el camí i el marge i el tros, sobtadament
sents una esgarrifança del goig d'ésser vivent,
l'esguard xipollejant en la llum infinita.

¡Ah si les albes roses i els branquillons d'abril
i el so de l'ocellada i el riu s'adelera
poguessin lliberar-te, tu sola, tu primera,
de topar mai el dol, Ixena, més gentil

que les primeres peres que es fan acolorades
llavors que tant s'atarda el sol per la vesant;
les peres jovenetes, penjant extasiades
de cabre justes, dintre la boca d'un infant!

Josep Carner, "Els fruits saborosos"

___________________________________

Preciós aquest poema, i tots els poemes dels "fruits saborosos" de Josep Carner. Una obra mestra, sense dubtes. El vaig llegir, aquest llibre, quan tenia divuit anys, i ara, deu anys més tard, encara l'he trobat més meravellós. M'agrada el seu estil, m'agrada l'idea de parlar de les etapes de la vida, de l'amor, de la mort, viscut en cadascuna d'aquestes etapes, amb el joc dels fruits.

Un goig de llegir, i d'estar viu.

2 comentaris:

Maria Varu on 15 de desembre de 2008 a les 13:41 ha dit...

Quan rellegeixo aquests poemes penso que potser l'autor, el poeta, no podia expressar-se en un llenguatge directe, per això quedava amagat a l'entorn de la natura, tema bastant extens. Amagat, és a dir, present però disfressat.

Em prenc la llibertat de respondre al comentari que m'acabes de fer, mira amic Anzili, avui en dia no crec que ningú mori d'amor per la llunyania, en els meus poemes (gairebé tots d’amor) intento transmetre la intensitat del moment, la profunditat del sentir, però penso i crec de veritat, que ningú ha de morir per ningú, la vida es ben joiosa per saber canviar el camí quan cal. En molts cassos no es fàcil, gens fàcil, però totalment possible.

Abans et deia que potser el poeta no podia expressar-se lliurement, aleshores que féu? emprar altres temes de manera que el seu missatge no es perdés.
El sentiment de l’amor pot sentir-se i ser viscut de moltes maneres. De vegades la nostra realitat no permet un sentiment o un acompliment determinat, aleshores per molt de dolor, tristor, sofriment que això porti mai et demanarà la vida, la vida es molt més que un sentir. Almenys crec que així hauria de ser.

Una abraçada.

Maria
Perdona Anzili, de vegades m'estendria més del compte i tampoc es un espai per les divagacions.

Maria Varu on 15 de desembre de 2008 a les 13:55 ha dit...

Deixem aclarir una expressió mal expressada o no acabada del tot.
La nostra realitat no sempre ens permet allò que volem... el coratge no es sentir i morir pel que se sent en un moment donat, sinó el de continuar caminant, malgrat... "el que sigui".
La vida segueix amb nosaltres, sempre, oferint-nos altres camins.

Una abraçada ben forta.

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template