Qui sap si mai

Qui sap si mai, quan el rostoll s'afina

i l'hora esdevé lúcida i suau,

quan és més tendre el vol de la gavina,

els ulls de blau incert d'una fadrina

hauran cercat els meus al cel tan blau.

Qui sap si a l'hora encesa del migdia

i a l'hora fresca i blanca del matí

els llavis d'una verge, amb gelosia,

han preguntat per mi.

Qui sap si els cors han bategat alhora,

si han defallit per un mateix estel,

qui sap si el vent, complicitat traïdora,

s'ha emportat dos sospirs al mateix cel.

Rosa de llum, mig s'abalteix la tarda,

hi ha un somni ingenu a cada estel petit,

la pau d'aquests instants el cor la guarda,

que em neix al fons del pit.

M'ha extasiat el goig de l'hora fina

i ara una son manyaga em besa els ulls;

dintre de mi també el rostoll s'afina,

també hi volen ocells sense aldarulls.

Amor inconegut, si ara et tenia

entre el meu cor i el dia que se'n va,

un bes fóra el cónhort que em refaria

del gran desig que sento d'estimar.

"Qui sap si mai", Miquel Martí i Pol

______________________________

Quin poema més bonic, ja he dit molts cops que el poeta que més m'agrada i admiro, a l'hora que és un mirall i referent (un referent no ha de ser per calcar, sinó per partir-ne, o inspirar-se) és Miquel Martí i Pol. 

Llegint la seva obra completa, m'he aturat a aquest poema, perquè l'he trobat preciós. Certament, quin desig més bonic i important existeix que el desig d'estimar? Perquè l'amor més gran, i més desconegut, no és els que hem tingut sinó aquell que ha d'arribar.

Estimar és una gran part que guardo dins, i el desig d'estimar és molt gran en mi. Quan estimo, quan he estimat, ara fa poc, m'he sentit més jo i més gran que mai.

Quin poema més bonic...