dijous, 29 de gener de 2009

Indifference, Ben Harper & Eddie Vedder


Els meus dos cantants preferits, són, com he dit algun cop, en Ben Harper i l'Eddie Vedder. I ho són amb una diferència enorme...

Si existeix una cançó al món que em llença al terra, em recargola, i em fa entrar unes enormes ganes de plorar (per dissort), però que a l'hora em puja al setè cel de manera extranya; aquesta cançó és aquesta: Indiffernce. Si hagués de dir doncs quina és la meva cançó, potser és aquesta. Cantada per aquestes dues veus clar, aquestes dues veus que m'emocionen tant...



 

I will light the match this mornin', so I won't be alone
Watch as she lies silent, for soon night will be gone
Oh, I will stand arms outstretched, pretend I'm free to roam
Oh, I will make my way, through, one more day in Hell...
How much difference does it make
How much difference does it make, yeah...

I will hold the candle till it burns up my arm
Oh, I'll keep takin' punches until their will grows tired
Oh, I will stare the sun down until my eyes go blind
Hey, I won't change direction, and I won't change my mind
How much difference does it make
Mmm, how much difference does it make...how much difference...

I'll swallow poison, until I grow immune
I will scream my lungs out till it fills this room
How much difference (2x)
How much difference does it make (2x)


___


Voy a encender un fósforo esta mañana, así no estaré solo
Observo como ella descansa silenciosa, pronto se termina la noche
Voy a pararme de brazos extendidos, pretendiendo ser libre de vagar
Voy a hacer mi camino, a lo largo de un día más en el infierno

¿Cuánta diferencia hay en eso?

Voy a sostener la vela, hasta que queme mi brazo
Seguiré recibiendo golpes, hasta que ellos se cansen
Voy a mirar fijo al sol, hasta que mis ojos enceguezcan
No voy a cambiar de dirección, ni voy a cambiar mi mente

¿Cuánta diferencia hay en eso?

Voy a tragar veneno, hasta volverme inmune
Voy a gritar mis pulmones hasta que llenen este cuarto

¿Cuánta diferencia hay en eso?

3 comentaris:

Maria Varu on 29 de gener de 2009 a les 12:12 ha dit...

Hola Anzili, m’he quedat amb les ganes de veure el vídeo, em surt un requadre en blanc. Tot i que m’agrada la música, he de reconèixer que tendeixo a la de la meva època, tu encara no passejaves per aquí.
Un parell de preguntes m’has deixat en els comentaris i vinc per respondre-te-les.
La primera, pel darrer poema pujat i t’he de dir que sí, tens raó, està escrit pensant que no marxarà mai el record d’una persona, el record és un sentir que ja forma part d’un mateix, un record pot esvair-se, pots si vols oblidar-se, però sempre més pertany a la vida d’un mateix.
El segon ve pel nou blog. Anzili, estimat amic, mira’t les dates de les entrades i veuràs que es cosa de fa quatre dies, ni jo mateixa sé que en pot sortir de tot això, però de moment hi és, el temps ens dirà que fer, per on anar, si té sentit, si té futur... ves a saber.
Saps que sempre ets benvingut i que la teva sinceritat, la teva espontaneïtat es per a mi motiu per un somriure.

Un abraçada Anzili, amic.

Maria

Maria Varu on 29 de gener de 2009 a les 12:22 ha dit...

Ja hi torno a ser, “què pesada diràs” ara sí he vist el vídeo... amb sinceritat t'he de dir que no l'havia sentit mai, també et dic que entenc que t'agradi, és una música gens esbojarrada i d’allò que en podríem dir en la línia de com Déu mana.

Una altra abraçada.

Maria

Juan Cairós on 30 de gener de 2009 a les 5:31 ha dit...

Los dos son muy buenos en sus estilos, y son como el día y la noche, cada elemento tiene su atractivo...Qué guapa la letra nen, se sale!
Un placer leerte, veo que tienes de todo por aquí, espero disponer de más tiempo para escudriñar tu mundo.

Un abrazo y gracias por pasarte por la Mirada!

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template