diumenge, 15 de febrer del 2009

Fou així que sorti




Fou així que sortí


Fou així que sortí,

que sortí del seu laberint,

i entrà en la claror d'una làmpada

d'oli encesa; i no ho sap pas explicar,

tant sols sap que en sortí, en solitud,

sense l'ajut d'aquell a qui diuen ningú.


- I com sortires?

Va!, digues-m'ho! -

Li pregunta el noi del jersey

a ratlles, i els texans amb estrips,

que fa veure que sap qui és, on va,

on acabarà... "I com sortires?'" ....


Però simplement,

no vol contestar, ni explicar,

simplement en sortí, com surt el sol,

o com surt el cucut en el rellotge antic,

o com surt l'abre per nadal en la llar

de l'infant... Fou així que sortí, simplement.



Safe Creative #0902152570328

12 comentaris:

Fermín Gámez on 15 de febrer del 2009, a les 11:00 ha dit...

Simplemente se sale de los laberintos, igual que el sol sale por las mañanas. Verdaderamente no hay que buscar más explicaciones.

MORGANA on 15 de febrer del 2009, a les 21:36 ha dit...

ANZILI..GRACIAS POR TU PREOCUPACION..NO ES MAS QUE REVISIONES QUE HE DE HACERME PERIODICAMENTE POR..BUENO,UNOS PROBLEMAS DE SALUD QUE TENGO,PERO NO HAY DE QUE PREOCUPARSE.
BESOS Y GRACIAS POR TU INTERES.SHERE.

Anònim ha dit...

Molt bonic poema, m´apunto el teu Desert Humit, una abraçada.

Alexandre Moreno on 16 de febrer del 2009, a les 10:37 ha dit...

Carles:

Si pots, deixa'm l'adreça del teu blog, doncs he copiat per enganxar, però alguna cosa he fet malament, que ho he acabat perdent.

Merci!

Anònim ha dit...

Tal vez esos laberintos sean creados por nuestros propios miedos para probarnos, para enseñarnos y servirnos de defensa para el futuro.

Cuidate.

animsai on 16 de febrer del 2009, a les 12:01 ha dit...

L'important es que pogues sortir, doncs la manera es el que menys importància te...segurament el que mes el va ajudar va ser l'esforç i les ganes de poder veure un altre cop la llum!

Molts cop ens endinsem en laberints que ni tan sols sabem com els hem creat, però un cop dins cada cop sens fa mes dificil trobar la sortida, el mes important es no rendir-se i tenir una lluita constant per trobar aquella porta, que tot i amagada, continua existint!

Molts petonets.

PD: m'alegra saber que deixaràs flors als teus avis...segur que des del cel somriuen al veuret igual que ho fan dia rere dia ja que sempre van amb tu! Ningu marxa per sempre, tan sols s'allunya a un lloc on no sabem si arribarem ni quan...

MORGANA on 16 de febrer del 2009, a les 13:00 ha dit...

HOLA ANZILI ,NO PUEDO DEJARTE COMENTARIO PUESTO QUE NO DOMINO EL MCATALAN PERO SI DECIRTYE QIUE AGRADEZCO TUS COMENTARIOS EN MI ESPACIO Y QUE TE APRECIO.
UN BESO .SHERE

La tribu de las letras on 17 de febrer del 2009, a les 13:49 ha dit...

Anzili, Salir como sale el sol, como brota una sonrisa, como salta una lágrima de alegria, y como aparece en la noche una estrella. Me encantaa!!
Un beso-lyria

Lluvia on 18 de febrer del 2009, a les 10:08 ha dit...

Una volta li vaig dir a un amic meu que estava ofegat amb la seua carrera: " A la fi no et preguntaran quants anys has tardat, sino quina carrera tens" Es la sintesis del teu relat, simplement sorti i això es el que importa.
Un abrasot!!!
ANA

Juan Cairós on 18 de febrer del 2009, a les 11:36 ha dit...

Uhmmm, salió, está claro, resbaladizo, pero triunfante, algo esquivo, pero feliz...

Eres muy bueno proponiendo, estás en la onda del día a día, lo celebro!

(tengo la D60 de Nikon también, y se sale la pequeñaja!)

Cristina on 19 de febrer del 2009, a les 2:30 ha dit...

Estimat Alex, com et vaig comentar em vaig registrar i vaig poder baixar el teu llibre de poemes, però a l'estar protegit i no poder-lo imprimir, vaig a poc a poc llegint-lo. Em van agradant, encara que tinc ja alguns preferits. Estic ara un poc embullada en el treball i assumptes personals. Quan ho llegeixi del tot, i més d'una vegada, et diré alguna cosa referent a això, però que sàpigues que em va agradant. Un petó

Lluvia on 19 de febrer del 2009, a les 9:59 ha dit...

Bueno mateixa edat per moments (mesos) ja que jo soc del 81 pero del mes de gener i tu del 82 del mes de maig, oi?? jejeje
I els dos noms comencen per A, ah!! aixo no ho havies pensat eh?? jeje
Què vol dir UPF??? A mi també em consta de traure la carrera, vaig perdre practicament un any per centrar-me sobre tot a l´esport jejeje pero a la fi...Estic treballant a una assessoria laboral, contable i fiscal. Jo "sola ante el peligro" en les persones que vaig fer les practiques em digueren que la idea era obrir una oficina a la meua ciutat (jo li dic poble, perque te mentalitat d´aixo) i que el unic invonvenient es que la tenia que dur jo sola....Vaig mirar tots els pros i contres, i guanyaren els pros. I no em puc queixar!!! cada vegada amplie més.
Un abrasot
ANA
PD: la meua germana s´ha obert un blog, es diu "la sonrisa del faro" per si et vols pasar...pero shhh jo no he dit res jejejeje

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template