Bé, una cançó d'Eddie Vedder, traduïda al castellà, que m'encanta, sencillament. De la pel·lícula "hacia rutas salvajes".
Conec molta gent que no li ha agradat aquesta pel·lícula, però bé, a mi em va fascinar, la història, la música, els actors... A vegades quant tanco els ulls, m'imagino fent el que fa el noi de la pel·lícula, i marxar a Laponina, Finlandia, o Islandia, ben lluny de moltes coses, amb una motxilla tant sols, i uns quants llibres per llegir.
Espero us agradi la cançó, i la pel·lícula, doncs si no l'heu vist, us la recomano...
9 comentaris:
Jo no l´he vista!!! aixi que me l´anote per a la meua llista.
La cançó very beutiful!!! jejeje.
Jo també vuic anar-hi a Finlandia, mon pare ha viatjat molt i el lloc que més li agrada fou eixe (estava amb la sel.lecció espanyola de piragüisme, preparant el campionat del mon) Diu que va ser molt sacrificat, abans no era com ara que als esportistes els mimen molt però diu que mai podra oblidar la bellessa que alberga eixa terra.
Un abrasot!!!
ANA
PD: alguna novetat?? jejeje
anzili,tienes un regalo en mi mmundo a dia 12 de marzo,me gustaría que lo vinieses a recoger.
Un beso.
Mª José.
anzili ; me gusta mucho tenerte en mi blog , siempre pones la palabra justa ,siento no saber escribir catalán , pero leerlo me erreglo bastante bien y me encanta pasear por tus distintas calles ,tienes un blog muy completo .
un abrazo desde mis 21 gramos con cariño .
La he escuchado. Sí que me ha gustado, Álex.
Eres muy generoso. Sueles compartir lo que realmente te gusta y eso, me gusta.
Un abrazo muy grande.
ANZILI,AYER TE DEJE UN COMENTARIO SOBRE EL VIDEO??NO HABRA FANTASMAS??
BESOS Y CUIDATE MUCHO.
SE PUEDEN ESCRIBIR POEMAS DE AMOR SIN ESTAR ENAMORADO SOLO HAY QUE INTERIORIZAR Y SALE.
BESOS,AMIGO.
Mº JOSE.
La pel·licula no l'he vista, però em quedare amb la teva recomencacio i quant pugui la intentare veure! La canço es preciosa...tant la melodia com la lletra...!
Tant de bo pogues marxar ben lluny, allà on ningu em conegues, un lloc on ningu em jutjes, un lloc buit i alhora ple, un lloc on descobrir, on aprendre, on ensenyar, on viure, on somriure...un lloc sense llàgrimes ni problemes! Un lloc màgic...
Si marxes jo tambe m'enduria un munt de llibres, doncs sense ells no soc ningu! I una motxilla crec que seria massa, tan sols portaria una bossa petita plena de fotos i el cor ple dels bons records...
Molts petonets maco!
bones de nou!
et volia demanar un favor, em vull baixar paisatges del desencant, però em demana registrar-me...i basicament no vull perquè no considero que jo escrigui...me'l podries passar per mail porfa? El mail surt al meu perfil del blog...
si no pots digam'ho i ja em registrare encara que nomes sigui per baixar-me'l jeje
besitos de nou!
Hola Anzili, tu sempre tan familiar, tan proper... és una de les coses que més m’agraden de tu.
No he vist la pel•lícula, però si acabo d’escoltar aquest vídeo que ens has deixat i m’hi sento totalment identificada.
Fixa’t bé, si fas cas al que diu, sabríem molt poc del que la societat ens omple a diari, pel•lícules, música, espectacles, coneixences, modernitats... tantes coses que tenim i necessitem vivint en societat i que fora d’ella no tenen cap utilitat o en tenen molt poca (no totes, però sí la majoria)... t’he de dir que sempre alguns lligams es tenen, es inevitable, som animals de grup, comunitaris, però també és cert que en el moment d’ara estem totalment dependents. Quan deixes d’estar-ho ens pot resultar inviable, i si ho fas des de dins mateix resulta que estàs desinformat, que no ets solidari, que vius de banda... o senzillament que passes... i no sempre es així, només es que no vols entrar en el joc de moure’t com un titella.
Es molt difícil viure fora del sistema, encara que sí pots viure sense ser-ne tant dependent com som.
Una mica complicat tot plegat.
Anzili... una abraçada.
Maria
¡HOLA ANZILI!
TIENES UN REGALO EN MI MUNDO.BESOS.Mª JOSE
Publica un comentari a l'entrada