Que és un corb qui t’espallussa les idees
que sagnes tinta cada cop que pareixes un poema
que t’hi tornes quan dons refugi en les ninetes.
Per força és.
Que és el silenci rebentant timpans a mig planeta
que és el no-mal ni el no-bé
i és el no-ser qui deixa
ser-nos ser.
D'olors
20 d'abril de 2009
Casserres
Fotografia: Alexandre
Aquesta poesia és de l'estimada Dolors, que me la va enviar com a resposta del poema sobre el blanc, i res, m'ha agradat molt, simplement és increïble; com sempre, un plaer D'olors anar aprenent de tu!
12 comentaris:
Buen poema.
Sí, Alex, sobre la oscuridad aún tenemos mucho que hablar.
Un abrazo grande.
Alex, molt bonica la poesía de D´olors,
des de el teu espai le envie una abraçada.
lyria
De la mà de Dolors ens arriba una sensació poetica d'Àlex molt més femenina, potser, aquella part que tot home porta amagada i resorgeix, de tant en tant... i ens plau acarissiar-la.
M'agrada el misteri que l'envolta i el seu sentit de vida.
Enhorabona.
;)
Bella poesía, un placer!
Sandra.
Dolors, perdona que et vaig cambiar el nick.
Per cert, m´agradat moltissim el que has escrit.
Besets-lyria
Molt bonic M'agrada!
Una abraçada.
Carmen.
Felicitacions a D´olors...és genial el poema i felicitacions per a tu per tot el que transmet la fotografia.
Un abrasot i molt bona setmana!!!
Hola Anzili, vols que et digui una cosa?
quan vinc al teu blog només sento l'anhel de dir-te coses boniques, és com aquell conte de l'eco, si tu pronuncies paraules belles, també ho seran les que et retorni l'eco.
Per a mi són veritat les teves paraules "que la poesia surt de la nostra part existencial" de vegades són breus instants, de vegades són sentirs que duren més de temps, però tot el que escric reflecteix algun moment viscut i jo t'interpreto o et rebo de manera semblant; mostrar, dir, escriure allò que un sent en determinats i potser puntuals moments és sempre reflex d'un mateix, per això quan vinc sento respirar un mateix alè.
Aquest poema de la D'olors n'és un bon exemple i vull felicitar-la per escriure'l i per regalar-te'l.
Bé, Anzili, no vull resultar empallegosa, però si ho pintés d'altra manera mentiria.
Un petó i una abraçada ben forts.
Maria
Estimat Alex, abans em dies de l´amor, i mira que bé, em trobe amb el teu llibre.
És la idea de l´amor la que dona forma als sentiments, i expreses allò que vull dir-te perfectament, pense que el que has escrit serà un llibre molt interessant i armoniós, amb un llenguatge poètic, i fluid. (Tinc que llegir-lo)
L´amor, primer en nàix, i és llavors que s´enamorem per sempre. Després, sols tenim que sentir, que l´amor te uns ulls, unes paraules, unes mans, (és preciós aquest sentiment) i ens tornen bojos.
Abraçades-lyria
Sí que és maca, sí!
http://elvertigendeltrapezista.blogspot.com/2009/03/no-tothom-pot-proclamar-allo-d-i-wear.html
Gràcies per l'enllaç. L'Iver és aquell Bon home que es va tancar en una cabana de les muntanyes quan el va deixar la nòvia?
Publica un comentari a l'entrada