dijous, 30 d’abril de 2009

L'aclucadora d'ulls


L’aclucadora d’ulls


Somriu pacient, en un llit suau,

els seus ulls s’acluquen com les

finestres de quan jo era ben xic,

i la meva àvia entrava a tancar-les,

per fer què la foscor, m’adormís,

(ella no sabia que temia la foscor).


Dorm amb la mà sota del seu cap,

com jo, qui sap si perquè no marxi

a escriure poesies a mitja nit, ni

a passejar per la barana del balcó;

mira avall pensant amb dolçors

i amunt rumiant amb els esdevenirs.


No té por, ni rencor, ni gelosia,

- i això és el que més m’agrada –

ni pressa, per saber que no, què

no sóc pas jo aquell que cerca, i

què potser sóc jo qui la necessita

a ella. Viu i deixa viure (com la

cançó que tant m’agradava abans).


Què és la poesia em pregunta un?

La poesia és viure en excès, sentir

massa per tot arreu, que el sol sigui

més que un astre, i la lluna més que

un satelit que reflexa llum; que ella

sigui molt més del que potser ja és

sense ser res més que aquell poema.


Safe Creative #0904303164318

Text: Alexandre Domènech i Montserrat

10 comentaris:

La tribu de las letras on 30 d’abril de 2009 a les 5:15 ha dit...

Alex, jo aclocaria els ulls, per no veure violència,agressió, misèria, racisme, doncs, en aquest sentit, millor que estiguen ben oberts.
Tantmateix, de vegades és millor acluclar el ulls, com fan els pintors per a veure només les coses més importants.
Molt bonic, m´agrada tot el q escrius.
Una forta abraçada-lyria

yurenaguillen on 30 d’abril de 2009 a les 6:21 ha dit...

Vivir en exceso, sentir, buscar más de lo que hay... eso es poesía. El poema es extraordinario pues está compuesto de versos sencillos que poseen autonomía propia, aunque en conjunto forman un todo extraordinario.
Me ha gustado este poema, especialmente, Álex.
Enhorabuena.
Un abrazo grande.

Mª JOSE. on 30 d’abril de 2009 a les 6:43 ha dit...

VENGO A DECIRTE QUE TIENES UN REGALO EN FORMA DE POEMA EN MI MUNDO.
BESOS.

Fermín Gámez on 30 d’abril de 2009 a les 11:54 ha dit...

Me impresiona el principio, con toques autobiográficos, con unos momentos muy concretos, y luego el final, con lo absoluto de la poesía como vivir en exceso.
Parece que hasta los momentos más insospechados de la infancia o del recuerdo nos ponen en el camino de lo que sentiremos luego.

21 GRAMOS DE ALMA on 30 d’abril de 2009 a les 13:43 ha dit...

hola deseo que estes feliz y que lo pases muy bien estos dias con criño saludos de tu amiga .

Rústica on 30 d’abril de 2009 a les 17:00 ha dit...

amb aquest poema ens has donat un excès de vida, enhorabona, avui dia és difícil pensar amb la vida i no amb els problemes.


Una abraçada,

Carmen.

21 GRAMOS DE ALMA on 3 de maig de 2009 a les 13:14 ha dit...

anzili amigo , gracias por tu visita , que tengas una bonita semana llena de amor y sonrisas , un abrazo cariñoso .

Lluvia on 7 de maig de 2009 a les 3:17 ha dit...

Es de lo millor que he llegit en un temps cap asi. M´encanta!! i sobre tot l´explicació de què és poesia!!! Genial.
Tot be pelailla?? Bo hui de celebració segur, enhorabona, i ara a gunyar la final!
Un mega abrasot.
ANA
PD: Perdona per no tindre tantes noticies meues pero porte unes setmanetes de pur estres a la feina...ha començat la renta!!! grrrrrrrr

Clair de Lune on 7 de maig de 2009 a les 7:55 ha dit...

Umm...Lo he intentado...pero no he logrado descifrar más de cinco o seis palabras seguidas en todo el poema. Aún así, bueno, me paso a saludar, espero que vaya todo bien :)

Saludos,

Clair de Lune

Mireia on 15 de maig de 2009 a les 0:55 ha dit...

Una barreja de profunditat i sensualitat! Caram, moooolt bonic. Felicitats!!!

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template