Aquesta paraula, aquesta drecera,
que existeix entre el teu cos confós
i el meu cos més confós encara,
que existeix entre el teu cos confós
i el meu cos més confós encara,
sembla un laberint, sembla un didal,
que de tant protegir, ja s’ha convertit
en pell; i jo dormo, i tu obres els ulls,
i jo obro els meus, i tu silent t’adorms.
I jo somnio amb tu, i tu amb l’atzar,
i l’atzar no en sap gens de somniar.
Alexandre Domènech
En algun lloc d'una nit estranya
31 de maig de 2009
3 comentaris:
De vegades les coses més insignificants poden unir persones... a nosaltres ens uneix un punt verd ;-)
I ja saps que penso de l'atzar jeje
Una abrçada,
Carmen.
Potser l'atzar no en sap de somniar, però si una persona somnia en ell aquest pot canviar, doncs els somnis ens canvien a tots...son ells qui manen!
Que la paraula, la drecera no desaparegui, d'una manera o altre dos cossos es poden unir, nmo importa si la manera es mes comuna o menys, doncs la manera mes extranya pot ser la mes especial.
Molts petonets
Sembla com una mena de trobada o desencontre. La necessitat de trobar en un mateix espai o en un mateix temps.
Breu, precís i bonic.
Una abraçada gran.
Publica un comentari a l'entrada