dissabte, 30 de maig de 2009

Aquesta paraula




Aquesta paraula, aquesta drecera,
que existeix entre el teu cos confós
i el meu cos més confós encara,

sembla un laberint, sembla un didal,
que de tant protegir, ja s’ha convertit
en pell; i jo dormo, i tu obres els ulls,
i jo obro els meus, i tu silent t’adorms.

I jo somnio amb tu, i tu amb l’atzar,
i l’atzar no en sap gens de somniar.


Safe Creative #0905303745767

Alexandre Domènech
En algun lloc d'una nit estranya
31 de maig de 2009


3 comentaris:

Rústica on 30 de maig de 2009 a les 17:30 ha dit...

De vegades les coses més insignificants poden unir persones... a nosaltres ens uneix un punt verd ;-)

I ja saps que penso de l'atzar jeje

Una abrçada,

Carmen.

triste_vida on 31 de maig de 2009 a les 1:25 ha dit...

Potser l'atzar no en sap de somniar, però si una persona somnia en ell aquest pot canviar, doncs els somnis ens canvien a tots...son ells qui manen!

Que la paraula, la drecera no desaparegui, d'una manera o altre dos cossos es poden unir, nmo importa si la manera es mes comuna o menys, doncs la manera mes extranya pot ser la mes especial.

Molts petonets

yurenaguillen on 31 de maig de 2009 a les 2:19 ha dit...

Sembla com una mena de trobada o desencontre. La necessitat de trobar en un mateix espai o en un mateix temps.
Breu, precís i bonic.
Una abraçada gran.

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template