El primer tren de Salvatierra

Al damunt meu el cel blau (intens com la vida),
em fa prémer els punys i la dentadura, fins al dolor;
els peus adolorits per la llarga fugida, entre camins
i vies romanes, salts en el temps pel túnel de Sant Adrià,
i bassals d’aigua sense fi, tal com rius que van a la mar.
No hi ha dolor, no, avui no hi ha dolor en la meva ànima.

Els pobles són deserts humans, i palaus a la religiositat,
s’alcen amb vigor creant temor l’església i el campanar.
No hi ha cap nen ni cap gos a l’entrada de les cases,
i tant sols un home vell – o endurit pel camp i el sol-
em segueix amb la mirada i m’indica on és l’estació,
s’empassa el fum del seu caliquenyo i segueix morint
(perquè no fa més que morir a poc a poc mirant l’horitzó).

L’estació de tren és com un fresc romànic del segle vint-i-u,
ni un sol ésser viu, viu en aquest dibuix de destí i solitud,
em miro les butxaques i conto els diners – tant sols quinze
monedes d’un euro hi trobo-, "fins on em portin elles aniré",
li hauré de dir al revisor del tren, que segurament rondinarà.
Est o bé oest? Cap on marxo per tornar a començar de nou?
Perquè tant lluny és l’oest com l’est, i tant a prop d’un mateix
                        - continuaré estant-.

"El primer tren que arribi" (simple), sec en l’andana central,
desmunto la motxilla de la meva esquena, com un cavaller
que desmunta la cadira del cavall, i m’assec a fumar un cigar
negre italià (un Nazionalle), penso en d’on vinc i no on vaig,
ploro una mica sense tristesa ni pena, i miro altre cop el blau
del cel que m’aixafa com el peu d’un nen a la formiga reina,
- tant que ens creiem que som, fins que arriba un cel o un peu-
i llavors comprenem, entenem, sabem (no tot), i just: marxem.



En algun lloc de la memòria, a 9 de maig del 2009.
Text: Alexandre Domènech i Montserrat
Foto: Alexandre Domènech i Montserrat