De talls, i forats en el melic.
Vaig nàixer amb un gran plor, segur,
- o això em diuen-
amb un tall a la panxa de la meva mare,
i un forat en el meu melic.
Ara neixo sense grans plors,
ni segurs ni insegurs, - o això dic-
sense tall en la panxa de la meva mare,
encara que li queda una vistosa cicatriu,
i amb el mateix forat en el melic; tot i que més gran.
Els gats naixen set vegades, i en moren set més,
alguns insectes, viuen tant sols un parell de dies,
i alguns humans, naixen vius, i viuen morts,
i d’altres naixen vius, moren en vida, i naixen
...de nou.
Alexandre Domènech
En algun lloc d’un trajecte en bus
23 de juny de 2009
7 comentaris:
Tienes razón. c'est la vie. Y me alegra saber que todos y cada uno de los seres humanos somos distintos. Me gusta el ritmo sosegado del poema y el halo de ternura que emerge desde el conjunto de los versos.
Buen poema.
Un abrazo grande.
El primer de tot es dir-te que si algun dia no estic bé però rebo algun missatge teu, de sobte em fa alegria, estic contenta... i es que ets planer, senzill... per això m'agrada saber que hi ets.
Ara que ja he llegit el teu poema, em dóna encara més certesa el que t'he dit, senzill, res més enllà però com diu la Yurena té aquesta tendresa que el fa simpàtic, agradable, bonic, proper...
Aquest vers “... alguns humans, naixen vius, i viuen morts” és una veritat com un temple... ¡com m’agradat!
Molts petons Anzili/Alex
ufffffffffff m'encanta Àlex!!! l'has clavada amb aquest poema!!!
enhorabonaaaa!!!
i per cert, tens super hiper protegit el materia del bloc eh?? ;-) ja en parlarem xD
Un petó!
Carmen.
Es de veres, uns naixen vius i viuen morts, mai més clar i ras.
Per cert jo abanda del forat al melic, vaig nàixer sense llagrimal, tant sols plorava d´un ull (com L´eduardo manos tijeras jajaja)...M´operaren a l´anyet pero quan plore ho faig més d´un ull que de l´altre.
Seguisc liada amb el treball pero en fi ja hi hauran temps millors, tu tot be??
Un abrasot.
ANA
:O gràcies per deixar-me un comentari!
primer de tot dir-te que m'agrada molt molt el teu poema, el melic, aquell estrany desconegut!
El meu afany d'oblidar el que he après és passatger... perquè estic fent Filología Clàssica i si oblido crec que és més un problema que no pas un gust... :(
Veig que llegeixes 1984... tenc moltes ganes de llegir-lo, i casualment estic llegint 1Q84 d'Haruki Murakami, i m'està encantant! Bé en realitat, tot el que escriu Murakami em fascina ;)
Una abraçada :)
M´agrada el nou look de la pàgina, renovar-se o morir, eh?? M´alegre molt que seguisques re-inventante.
I molts anims per al carnet!!!! jo mel vaig traure als 23, quan vaig acavar la carrera que em vaig dir "ale ara ja em fa falta".
Molts anims!!!! I un mega abrasot
Ei! Àlex... ¡què bonic, t'ha quedat tot això!
M'agrada, es veu tot tant ordenadet... després de llegir el teu comentari, així de mig amagat, esperava arribar a casa i poder-m’ho mirar tot com cal... Saps, jo també l’he canviat un parell de vegades el blog (es veu que hauríem de dir bitàcora) , però no tant espectacularment com tu, ja veig que quan et decideixes ho fas “por todo lo alto”
Insisteixo en aquest poema teu, ¡mira que és original! mai de la vida se m’hauria ocorregut aquest tema, vaja ni somiar-ho.
Àlex, saps? hem fa una mica de cosa oblidar-me’n de l’Anzili, m’hi havia acostumat, sóc persona de costums ¡què hi vols fer-hi!.
Una abraçada gran, gran... molt gran... t’ho mereixes perquè ets un bon xicot i sensible, és una qualitat per a mi molt bonica en tot ésser humà.
Una altra abraçada
Maria
Publica un comentari a l'entrada