Desolació, de Joan Alcover

Desolació

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar ha vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.

Joan Alcover

____________________________________________

Bé, és un poema una frase del qual tenia l'amiga Hari-na, al seu perfil, em va agradar, i preguntant preguntant, l'he trobat (m'han ajudat). És un gran poema, als meus ulls. És el tipus de poesia que m'agrada, tot i que ja poc s'escrigui així.