dissabte, 4 de juliol de 2009

Serà perquè potser serà què no sé si serà




Serà perquè potser serà què no sé si serà


Serà perquè potser serà

què no sé si serà

que hi veig a través d’un mirall

mig trencat,

mig esbocinat,

mig esquerdat.


I moltes coses (gairebé totes)

no són tal com semblen,

sinó que realment són com jo sé

què són, de veritat, per i en el fons;


les mans no parlen pel cor

- mans dures i tallades,

no vol dir que es tingui un cor

dur i tallat, ni cap dolor, ni patir.

Ni mans blanques i curades,

un cor suau i delicat, lliure de

mals humans; a vegades és al contrari,

molt al contrari. –


La pell no parla per l’ànima

- i una pell fosca o torrada,

pot significar tant sols que el sol

pren aquella pell masses hores,

i que a dins d’aquella pell bruna

hi viu algú que treballa totes les hores

del dia per portar un plat a taula als fills. –


Quan jo sento soroll, molt soroll,

vol dir que estic besant uns llavis,

(els teus qui sap)


quan veig fer la guerra,

en el fons estic fent l’amor,

una, dues, o tres vegades seguides,

(amb tu qui sap)


quan tinc ganes de dormir,

són ganes de banyar-me amb una dona,

en alguna cala salada, dins la mar,

i menjar del seu cos i la brisa,

(del teu qui sap).


Alexandre Domènech

En algun lloc d’un tros de cançó

a tres o quatre de juliol del 2009



Safe Creative #0907044080435

7 comentaris:

Rústica on 5 de juliol de 2009 a les 1:38 ha dit...

Sí que l'havia llegit home ;-)

I ara una altra vegada... Ets geniiial!!! i un dia ja no molt llunyà començaré a llegir el teu llibre ueueue!

Una abraçada!!

Carmen.

Maria Varu on 5 de juliol de 2009 a les 1:47 ha dit...

Àlex, serà perquè ets com un pou sens fi, sempre em sorprèn el teu enginy i el teu mirar tan precís, que sap trobar el detall, el color, allò bonic de moltes de les coses que t'envolten o que penses o que t'imagines...
Si et dic que novament em sorprens no et dic res de nou, però es que és així... bonic, bonic i molt bonic

Una abraçada suau, amb l'anhel de que sigui com tú ets... sensible

Maria

yurenaguillen on 5 de juliol de 2009 a les 5:48 ha dit...

Creas un buen poema, a partir de una reflexión, de una duda... Y lo desarrollas de una manera estupenda.
¿Quién sabe? No siempre todo es lo que parece. Si prejuzgamos, nos perdemos grandes cosas.
Un abrazo grande, Álex.

Hàrian·na on 5 de juliol de 2009 a les 8:20 ha dit...

:O!!!
He vist que has posat Desolació!
Magnífic! Sublime!

A part d'això... escrius genial! però genial genial! fresc, íntim i precís.
:)

La tribu de las letras on 5 de juliol de 2009 a les 8:28 ha dit...

Que bonic, m´agrada molt!!l´aparença de les coses de vegades no ho son.
Tens tota la raó.
La realitat, és com la veem, ningú pot dir, que la realitat meva, es la realitat seva, així, cadascú, por triar el seu camí, plé de somnis, plé de coneixences.. com el viatge a Itaca, amb un somriure als llavis, i l´amor dins la pell.
Una abraçada gran-lyria

Mireia on 7 de juliol de 2009 a les 0:04 ha dit...

Molt bonic. "la pell no parla per l'ànima", això m'ha arribat molt!

GAIA on 8 de juliol de 2009 a les 1:19 ha dit...

Evidentment, no tot és el que sembla ni com ens ho expliquen.
Preciós poema. He visitat el teu blog "lila amada". La veritat és que escrius força bé.
Dius que és el teu primer llibre però he vist que, abans d'aquest, havies escrit un altre "Paissatges del desencant". Per què no el menciones en el blog "Desert humit"?
Salut

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template