Serà perquè potser serà què no sé si serà
Serà perquè potser serà
què no sé si serà
que hi veig a través d’un mirall
mig trencat,
mig esbocinat,
mig esquerdat.
I moltes coses (gairebé totes)
no són tal com semblen,
sinó que realment són com jo sé
què són, de veritat, per i en el fons;
les mans no parlen pel cor
- mans dures i tallades,
no vol dir que es tingui un cor
dur i tallat, ni cap dolor, ni patir.
Ni mans blanques i curades,
un cor suau i delicat, lliure de
mals humans; a vegades és al contrari,
molt al contrari. –
La pell no parla per l’ànima
- i una pell fosca o torrada,
pot significar tant sols que el sol
pren aquella pell masses hores,
i que a dins d’aquella pell bruna
hi viu algú que treballa totes les hores
del dia per portar un plat a taula als fills. –
Quan jo sento soroll, molt soroll,
vol dir que estic besant uns llavis,
(els teus qui sap)
quan veig fer la guerra,
en el fons estic fent l’amor,
una, dues, o tres vegades seguides,
(amb tu qui sap)
quan tinc ganes de dormir,
són ganes de banyar-me amb una dona,
en alguna cala salada, dins la mar,
i menjar del seu cos i la brisa,
(del teu qui sap).
Alexandre Domènech
En algun lloc d’un tros de cançó
a tres o quatre de juliol del 2009
7 comentaris:
Sí que l'havia llegit home ;-)
I ara una altra vegada... Ets geniiial!!! i un dia ja no molt llunyà començaré a llegir el teu llibre ueueue!
Una abraçada!!
Carmen.
Àlex, serà perquè ets com un pou sens fi, sempre em sorprèn el teu enginy i el teu mirar tan precís, que sap trobar el detall, el color, allò bonic de moltes de les coses que t'envolten o que penses o que t'imagines...
Si et dic que novament em sorprens no et dic res de nou, però es que és així... bonic, bonic i molt bonic
Una abraçada suau, amb l'anhel de que sigui com tú ets... sensible
Maria
Creas un buen poema, a partir de una reflexión, de una duda... Y lo desarrollas de una manera estupenda.
¿Quién sabe? No siempre todo es lo que parece. Si prejuzgamos, nos perdemos grandes cosas.
Un abrazo grande, Álex.
:O!!!
He vist que has posat Desolació!
Magnífic! Sublime!
A part d'això... escrius genial! però genial genial! fresc, íntim i precís.
:)
Que bonic, m´agrada molt!!l´aparença de les coses de vegades no ho son.
Tens tota la raó.
La realitat, és com la veem, ningú pot dir, que la realitat meva, es la realitat seva, així, cadascú, por triar el seu camí, plé de somnis, plé de coneixences.. com el viatge a Itaca, amb un somriure als llavis, i l´amor dins la pell.
Una abraçada gran-lyria
Molt bonic. "la pell no parla per l'ànima", això m'ha arribat molt!
Evidentment, no tot és el que sembla ni com ens ho expliquen.
Preciós poema. He visitat el teu blog "lila amada". La veritat és que escrius força bé.
Dius que és el teu primer llibre però he vist que, abans d'aquest, havies escrit un altre "Paissatges del desencant". Per què no el menciones en el blog "Desert humit"?
Salut
Publica un comentari a l'entrada