Humus
Viuen entre nosaltres,
en la nostra terra, que és el nostre món,
- agradi o no agradi, com una mena de torreta-
i viuen, a vegades fins i tot més de cent anys,
i mengen, defequen el que mengen, i procreen;
a vegades, solen vestir bé, els encanta (i molt!),
sobretot els vestits d’etiqueta i les corbates cares,
els cotxes grans i potents, si pot ser que espantin,
donen la mà somrient i els seus ulls no parlen
- però delaten-. I no pensen mai ni amb la mort,
ni amb la pobresa, ni amb la gana, ni les dones
que no es fixen ni amb les corbates ni els cotxes.
Però a vegades creuen amb Déu, un Déu que dóna
i calla, que mira cap un cantó, mentre ells pequen
(quan roben: roben el dret de viure, de ser feliç,
de menjar, de no plorar, de no patir, d’estimar).
Viuen entre nosaltres,
per tot arreu hi són, son arrogants i prepotents,
i si poden, mengen, defequen, i tornen a menjar.
Alexandre Domènech
En algun lloc de la meva rebel•lia
06 de maig de 2009
5 comentaris:
Sí, viuen. I són molts més dels que imaginem, malauradament.
Encara que, últimament, ando reconciliat amb l'ànima humana i no crec que aquesta és una petita visió de l'ésser humà.
M'agrada el gir rotund de les teves paraules: Dures i precises. M'agrada la veratilidad que demostres.
Una abraçada gran, Álex.
Tens tanta raó que m'esgarrifo. Nosaltress vivim en aquest món i convivim amb tota mens de bèsties i monstres. A vegaes, però grates la pell i darrera d'un Hitler hi apareix una angelet. No et refiis de ningú. Amb tot tinc fe amb la humanitta.
Una abraçada
feo :)
feo tu amb to afectiu eh? jeje ;-)
¡¡¡Fantástico!!! Impresionante la metáfora que eliges para dar al traste con ese tipo de mundo y de pensamientos que reflejas en el poema.
Fantástico que contrapongas esa imagen a la hipocresía y a la falsedad del vivir de estas personas.
Un saludo.
Publica un comentari a l'entrada