Ot i Clarence, pensaments d'un home i d'un peix

Ot i Clarence, pensaments d’un home i d’un peix.

Ot:

Pobre Clarence, creu que el seu aquari és el mar, i des de fa tres anys dóna i dóna voltes, pensant, qui sap, que ha recorregut ja mig oceà. A vegades es queda quiet, immòbil, flotant, i tot i que no tanca els ulls perquè els peixos mai els tanquen, jo sé que dorm.

Diuen que la memòria dels peixos dura uns tres segons, així que quan fa una volta a l’aquari, ja ha oblidat de que ja ha fet la volta sencera, i sant tornem-hi a començar, així tot el dia, i part de la nit (perquè quan jo dormo no sé molt bé que fa).

Un home panxa amunt, sol ser senyal de què dorm profundament, en un peix, de què ha mort, així que espero que en Clarence, no me’l trobi mai panxa amunt pel matí, i si a cas, que se’l trobi la meva mare millor, perquè no sabria que fer-ne d’un peix mort.

Ell viuria, o preferiria morir si sabes que això no és més que un aquari amb aigua que jo mateix escalfo amb llums? Que mai tindrà fills, perquè no compraré cap més peix de la seva espècie, i que tota la vida menjarà aquestes espècies de gambes dissecades que li tiro a l’aigua un parell de cops al dia?

Agafo el pot de gambes, i li tiro un grapat a l’aigua, i ell, com excitat per l’olor del menjar de peix, puja corrent (o més ben dit nedant) cap a la superfície a menjar, tot atabalat, com si fossin les últimes gambes mortes que tindrà el gust de menjar a la seva vida.

Pobre Clarence, que trista deu de ser la vida d’un peix.

Clarence:

Fa tres anys que conec a l’Ot, i a vegades crec que es pensa que jo penso que deu de ser la meva mare, o el meu déu, com si jo no sabés que provinc d’un de cents d’ous que algun dia, es varen dipositar en el fons d’un terra fet de pedretes artificials. I que els meus pares, a hores d’ara, ja deuen de descansar en el fons d’una deixalleria o l’estómac d’un gat casolà.

Mai l’he vist amb la companyia d’una dona que l’estimi, ni fent un petó d’amor a una noia, i el màxim que fa en el seu dia a dia es seure davant d’un ordinador, mirar la televisió, portar els plats de menjar que la seva mare li deixa a la taula del menjador a la cuina. I quedar-se hores i hores, mirant-me donar voltes per l’aquari.

Em fa pena l’Ot, pensa que aquest pis, que no es ni seu, és el món, amb lo gran i increïble que és el món, i que amb l’ajut de la televisió ja en té prou per entendre el món i les persones. Què infeliç que és la seva vida, vivint reclòs en un pis de seixanta metres quadrats la major part del dia, per llevar-se cada dia a les vuit per anar a treballar de soldador en la mateixa empresa des de fa deu anys.

No sé si desitjaria continuar vivint si sabés lo inútil que és la seva vida, que mai farà un petó d’amor vertader, i que sempre li portaran el plat a taula, i ell s’aixecarà i el deixarà a la pica de la cuina.

Alexandre Domènech

13 de juny del 2009