diumenge, 12 de juliol del 2009

Canviar el verb


Imatge:
Muerte en la Habitación,
* Edvard Munch, 1863 - 1944





Canviar el verb


No m’agrada canviar el verb,
cada vegada m’agrada menys,
i cada vegada l’he de canviar més sovint;

fa vint anys més o menys,
no entenia el significat real, de present,
i de passat,

era tant sols un llibre verd, de conjugacions,
i tant sols un cop d’ulls separava el present,
del passat,

“ella és”, i una mica més avall “ella era”,

però tant sols era una separació d'un terç
de plana, una matèria a estudiar, a entendre bé,

no entenia que la gent, la gent que estimem,
de sobte, canvia de forma verbal, i passa del present,
al temps passat,

mai vaig entendre el real significat, d'un “és” a un “era”,
ara si, ara si que ja l’entenc.

Baixava en un bus, d’aquests de línea entre pobles,
i aquella dona em va demanar que seies al seu costat,
tenia ganes de parlar, i de ser compresa (o plorar);

quan em digué on treballava li vaig explicar somrient:
“la meva padrina viu al costat, a la parada de Selva de Mar”,

al arribar a casa, just posar el menjar al foc, i treure la set,
una trucada d’aquelles que mai haurien d’arribar,
em dóna una breu lliçó de temps verbals, en la vida real;

no viu al costat, sinó que hi vivia, no és, sinó que era...

No m’agrada canviar el verb,
ja l’he canviat uns quants cops,

però canviaré els seus, perquè m’hi obliguen, per lògica,
però no canviaré pas el meu; jo sóc, jo sóc, i jo sóc (sempre)

no pas jo era fillol, no pas jo era així, ni jo era net,
ni jo era alegre, ni jo era divertit, ni jo era feliç...

jo sóc
i ella era,

- no m’agrada canviar el verb-.


En memòria de la meva padrina Maria Rosa Martí
Alexandre Domènech
12 de juliol del 2009


Safe Creative #0907124118997


6 comentaris:

Carmen López on 13 de juliol del 2009, a les 14:32 ha dit...

Ohhhhhhhhhhhhhhhhhhh!!!!! un 10 a la tendresa!! Alex, ets un sol de persona!! gràcies per existir! Si ella pogués llegir aquest text t'estimaria encara molt més del que segur t'estimava!!

un petó!!!

GAIA on 14 de juliol del 2009, a les 1:13 ha dit...

Molt bonic i ple de sentiment aquest post dedicat a la teva padrina. Segur que devia d'estar orgullosa de tu.
Salut

Anònim ha dit...

Los versos del poema reposan con la certeza de que la muerte está presente en nosotros desde el momento de nuestra existencia. Hermoso poema. Tu madrina estaría muy orgullosa de lo que eres capaz de crear.
Un abrazo grande.

Mireia on 15 de juliol del 2009, a les 2:07 ha dit...

Molt tendre i molt profund. A més a més la unió d'energia vital amb el tema de la morfologia verbal la trobo molt "original", diríem.

Hàrian·na on 15 de juliol del 2009, a les 12:05 ha dit...

Què grans són les padrines!
Molt bonic el poema, què tendre!!
Ja saps el que és una escarificació? jajajaja... a mi no m'agraden pas, però al somni realitzava una funció molt important...
La relfexió sobre Batman era una mica breu i tots sabem que les comparacions són dolentes però és el superheroi més.... avorrit! M'agrada molt més Superman o Llanterna Verda :P
Una abraçadaaa!

bajoqueta on 16 de juliol del 2009, a les 23:54 ha dit...

Plas plas plas, m'ha encantat :)

Esperem que no tinguem que canviar gaire els temps verbals per parlar dels més propers.

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template