dissabte, 29 d’agost del 2009

No recordo que hi tenia sota dels turmells





Imatge: ©2009 ~estellamestella


No recordo que hi tenia sota dels turmells


No recordo que hi tenia sota dels turmells,

alguns diuen que hi tenia peus, altres ales, altres flors;

però jo miro a baix, mentre camino, o passejo, o pujo

per carrers molt inclinats, amb gats que ja em coneixen,

i em paren a saludar (el més tímid ja ve fins i tot ara),

i busco i busco, per veure si aconsegueixo veure, que hi tenia,

i res, tant sols hi veig aire i fulles, i a vegades polsims de pols

que rodolen si bufa fort el vent aquell dia, alguna punta de cigarret,

que segurament he acabat de fumar, i el ciment, la terra, o les rajoles.


No ho puc aconseguir, de cap manera, i això què

abans hi havia aconseguit veure quelcom, tot i que no recordo bé què.


Alguns diuen que hi tenia peus, altres ales, altres flors.


Deu de ser la por, el què fa que no hi aconsegueixi de veure res,

perquè no camino levitant, flotant, com les plomes en les tèrmiques,

ni m’aguanten fils transparents enganxats a fustes i a l’hora a mans,

així que crec, asseguro, que alguna cosa hi ha, sigui carn, ós, o esperit,

que fa que segueixi amunt i avall, carrer estret a l’esquerra i a la dreta,

o muntanya o cima fins amunt (tot i que llavors temi baixar pel vertigen).


Però no recordo que hi tenia sota dels turmells,

Alguns diuen que hi tenia peus, altres ales, altres flors.


Deu de ser la por, aquella por que fa que no podem veure que tenim.




Alexandre Domènech



Safe Creative #0908304290458

11 comentaris:

animsai on 30 d’agost del 2009, a les 3:22 ha dit...

Massa temps sense entrar fa que ara sembli un lloc desconegut. Necessito trobar algun senyal que em fassi sentir com a casa. Ja no hi és aquella fotografia d'una bella càmera, tampoc hi és la d'un jove fumant i la pàgina no s'acaba amb un paisatge verd il·luminat amb els rajos de sol que et permeten conèixer un dels racons del protagonista. Tot ha canviat, ara té un caire més madur i potser una mica més fred. Aquesta és la sensació que t'arriba. T'atures i penses com canvien les coses quan deixes que passi el temps. No et vols donar per vençuda i per això continues buscant aquell senyal que ja has anomenat i finalment trobes el seu "nom", Alexandre Domènech. Somrius i penses que ha arribat el moment d'escriure. Mentres llegies t'has adonat que l'estil és el mateix, aquell que tant t'agradava, que et captivava. Les seves paraules han permès endinsar-te en els carrers i sentir la pols al caminar, dubtar de si eren peus, ales o flors allò que tenia sota els turmells i és ara quan recordes perquè t'agradava tant llegir-lo. Era la facilitat dels seus textos per deixar-te anar, era allò que tu consideraves màgia. I eren aquelles imatges al inici de les entrades que al concloure les teves lectures visualitzaves cloent el ulls.
Milers de petonets.
Tris.

Anònim ha dit...

El poema tiene un halo de magia. Es como hacer un recorrido onírico. Hablas de lo que descansa bajo tus pies, de lo que te impulsa a seguir adelante. Hablas de las raíces, de los sueños y de lo que eres. Nunca hay que dejar escapar nuestros sueños.
Al hilo del comentario anterior, es cierto. El blog tiene una apariencia más fría y más elegante. Más madura. Pero las letras siguen intactas. Mantienen el espíritu del anterior blog. La vida es cambio y elegir bien esos cambios es evolucionar.
Petonets. (Me encanta esta palabra).

Deprisa on 31 d’agost del 2009, a les 3:09 ha dit...

Si no veiem què tenim als turmells es perquè mirem massa temps al cel ;) Perquè volem desenvolupar ales per no haver de caminar.
Un salut,
Deprisa

Anònim ha dit...

Si no veiem el que tenim als turmells , com saber que els tenim ferms?

GAIA on 31 d’agost del 2009, a les 13:02 ha dit...

Molts de nosaltres, no veiem el que hi ha sota els nostres turmells. La por a seguir el camí que ens marquem, a volar sols, a no trobar un sostén on descansar per volar de nou, a perdre el que estimem i la por a la mateixa por fa que no veiem el que hi ha.

Salut

Alexandre Moreno on 5 de setembre del 2009, a les 11:49 ha dit...

Tris:

M'alegro de que tornis a estar per aquí.

Si, certes coses han canviat, el món canvia i les persones també. Cal saber dir adéu de la mateixa que cal saber dir benvingut. Un pèl més madur, més senzill, però jo en el fons. Una abraçada.

Yurena:

Si, es un viaje onírico por el día a día, por un paseo entre las calles, mirando alrededor, y mirando abajo, viendo que camino, pero preguntado porque camino, viendo que existo pero preguntando sobre que existo. A veces, las preguntas más profundas, tienen símiles en lo más cuotidiano.

Deprisa:

Quina reflexió més bonica. Em quedo amb això de que segurament miro massa el cel. M'encanta! "ojalá" que no ho sàpiga perquè m'estan sortin ales!

Anònim:

Doncs és el quit de la qüestió, com saber que els tenim ferms, que tenim ferms peus, i el camí? Això és com allò que ens passa als despistats, que portem un gersey i hem oblidat quina samarreta ens hem posat a sota, i ens sentim insegurs davant l'atac de calor, per si portem aquella samarreta que estimem però que té quinze anys.

Gaia:

Si, la por a la por, és la pitjor part de la por. És el què inmobilitza més. Sembla absurda però no ho és. Perquè té por algú a un gos, i jo el veig i m'acosto tot tranquil i l'abraço? Perquè té por algú a un lloc obert o una esplanada gegant enmig del bosc i jo m'hi perdo? La por és sempre estranya, però no absurda, això mai.

Una abraçada i gracies a totes.

Elfreelang on 6 de setembre del 2009, a les 1:37 ha dit...

Hola Alexandre Domènech, et torno la visita. Primer de tot gràcies per enllaçar-te el meu bloc. Jo faré el mateix amb el teu. Ja veig que hi tens força coses sota els turmells i també hi tens força coses al cap...Un bloc molt poètic...i mira, no sóc tarragonina sinó barcelonina...compartim interessos pel que veig per la poesia, l'escriptura, la filosofia i el psicoanàlisi....Com ja has pogut veure el meu bloc és molt variat i poc endreçat... Espero que ens anirem llegint...
Una abraçada bloguera!o blocaire
Elvira

Clair de Lune on 6 de setembre del 2009, a les 12:48 ha dit...

Buenas noches, pasaba a saludar. Prácticamente el fin de las vacaciones, la rutina a la vuelta de la esquina...así que ya era hora de que visitase de nuevo los blogs que sigo. Espero que tu verano haya sido bueno :)

Saludos,

Clair de Lune

maria varu on 6 de setembre del 2009, a les 13:54 ha dit...

Hola Àlex, mica en mica ens tornem a retrobar.
Es també molt bonic aquests petits canvis, repetitius en el temps, però que alteren la monotonia dels dies...
Tu no et recordes que tenies sota els turmells, a mi em passa de vegades una cosa semblant, però es quan condueixo llargs trajectes, de vegades m'apropo al destí i em pregunto com hi he arribat, i no es que vagi distreta, senzillament no recordo el trajecte... i es que la ment vola lliure en la monotonia, en la repetició dels fets
M'agrada com sempre, retrobar-te... venir al teu cau, deixar-te unes paraules...

Una abraçada i un petó molt i molt gran

La tribu de las letras on 12 de setembre del 2009, a les 4:17 ha dit...

Com m´agrada el que dius, i la teua particular manera de dir les coses, amb una mica de realitat, i altra de bojeria.
I també, amb molt d´ingeni, i molta tendresa.
Una abraçada-lyria

baludec17 on 17 de desembre del 2009, a les 2:04 ha dit...

Thanks for sharing.

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template