Un poema de la genial Dolors:
Digues silenci fins que em rebenti el cervell
com si fos el foc d’artifici que espera el cel negre
quan s’acaba l’estiu,
fins trencar-me l’espina dorsal igual com faria un amant
que estés fent l’amor amb un cos d’animal o
de bèstia estepària,
fins que se’m torni el fetge pastós d’oli blau
supurant de la pell de l’alzina dels Colls,
fins desfer-se’m les mans, fins saltar-me els ulls,
fins arrencar-me els cabells com faria una dona
després d’avortar ,
fins que bulli per dins, fins omplir-se’m el cap de serpents i
no pugui parar de xisclar com un esquizofrènic
a qui volen matar, o
com un cavall desbocat i sol i perdut enmig del desert
a qui li tiren un tret,
fins que una mantis religiosa em devori la pell,
fins que em cremi a l’infern, de nit. Sempre de nit.
20Agost’09
5 comentaris:
La casa de la imatge és ca teva???
una abraçada!
Carmen.
Me encanta la visceralidad que emerge del poema. Como un canto desde las entrañas.
Es un buen poema.
Un abrazo.
M'ha agradat molt el teu poema. Es molt emotiu i passional i es nota que està escrit amb el cor :)
Un salut,
Deprisa
Un 10 per la Dolors! Realment és un poema bo, passional amb un punt de bogeria. Potser també una mica macabra però m'ha agradat...
Q bonic!!, emocionant y nú el poema de la Dolors.
besets
Publica un comentari a l'entrada