divendres, 21 d’agost de 2009

S'il en si


DSC_0213



Un poema de la genial Dolors:


Digues silenci fins que em rebenti el cervell

com si fos el foc d’artifici que espera el cel negre

quan s’acaba l’estiu,

fins trencar-me l’espina dorsal igual com faria un amant

que estés fent l’amor amb un cos d’animal o

de bèstia estepària,

fins que se’m torni el fetge pastós d’oli blau

supurant de la pell de l’alzina dels Colls,

fins desfer-se’m les mans, fins saltar-me els ulls,

fins arrencar-me els cabells com faria una dona

després d’avortar ,

fins que bulli per dins, fins omplir-se’m el cap de serpents i

no pugui parar de xisclar com un esquizofrènic

a qui volen matar, o

com un cavall desbocat i sol i perdut enmig del desert

a qui li tiren un tret,

fins que una mantis religiosa em devori la pell,

fins que em cremi a l’infern, de nit. Sempre de nit.

Dolors

20Agost’09

5 comentaris:

Rústica on 22 d’agost de 2009 a les 13:26 ha dit...

La casa de la imatge és ca teva???

una abraçada!

Carmen.

yurenaguillen on 24 d’agost de 2009 a les 14:21 ha dit...

Me encanta la visceralidad que emerge del poema. Como un canto desde las entrañas.
Es un buen poema.
Un abrazo.

Deprisa on 25 d’agost de 2009 a les 15:04 ha dit...

M'ha agradat molt el teu poema. Es molt emotiu i passional i es nota que està escrit amb el cor :)
Un salut,
Deprisa

GAIA on 27 d’agost de 2009 a les 1:14 ha dit...

Un 10 per la Dolors! Realment és un poema bo, passional amb un punt de bogeria. Potser també una mica macabra però m'ha agradat...

La tribu de las letras on 12 de setembre de 2009 a les 3:59 ha dit...

Q bonic!!, emocionant y nú el poema de la Dolors.
besets

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template