diumenge, 13 de setembre de 2009

I believe i can fly


Imatge: ©2008-2009 ~KennedyxxJames


Costa tant d’entendre a un home sense esperança, com a l’esperança sense l’home. Però no per no entendre-ho, no pot existir. Potser, de tal manera que un home pot descobrir que la vertadera esperança és la desesperança, i què no cal esperar res més de la vida, que poder llevar-se i veure el sol; un dia el món, quan no hi quedi cap home en ell, descobreix que la vertadera esperança consisteix en què una lleona i un lleó copulin enmig d’una nit calorosa a l’Àfrica, i que un gatet aprengui a jugar amb un ratolí sense matar-lo si no té gana, i no pas l'esperança que l’home canvies i reflexiones.


I believe i can fly


Vaig conèixer un dia,

un dia de fa anys, d’un calorós juliol,

un d’aquells en que de sobte, deixa de ploure

durant un mes seguit,


a un arbre, un llimoner,

de fulles verdes tirant a groc,

que les dones del poble m’explicaren,

que plantà un ancià, amb enyorança de sa terra,


no escoltant els consells de la pròpia muntanya,

ni els consells del fred per hivern, o els dels arbres.


El vaig conèixer el seu primer estiu allà,

en aquella muntanya dels Pirineus, rodejat d’avets,

de pins, herba alta i verda, alguna vaca i alguna guineu;


pujava cada tarda, amb el meu llibre sota del braç,

a llegir al seu costat, i poder gaudir de la seva bellesa,

i poder veure que si tots els altres tenien pinyes, ell, llimones,

que ell era tant diferent a la resta, que la seva bellesa il·luminava.


Què content que estava, aquell llimoner, de veure’m cada dia,

de sentir-se diferent als altres, de que l’escollis per llegir,

per escoltar el remor del vent, i imaginar amb ell altres terres.


Vaig tornar-hi, al cap de sis mesos,

desitjós de tornar-lo a veure,

de tornar a contagiar-me de la seva diferència, amb tot;


però al arribar, el blanc havia derrotat al verd, el camí,

era un interminable corriol de neu, i el fred,

ara em tallava els llavis. La memòria, no sabia on era,

i em va costar una bona estona trobar al bell llimoner,


quan hi vaig arribar, una bossa estranya el cobria a tot ell,

perquè no morís glaçat, i amb prou feines es podia veure

una mica de tronc per sota la bossa, vaig tocar-lo,


el vaig mirar, i vaig veure que ja no hi havia llimones,

ni fulles verdes tirant a groc, i que tot ell, era una gran tristor;

vaig comprendre al moment la seva tristesa:

els altres arbres no havien perdut ni una fulla,

i aguantaven altius i ferms la duresa del fred,

i trencaven la neu com qui trenca bocins de pa,


la seva especialitat, ja no era bellesa, sinó feblesa.


Vaig tornar a agafar un llibre,

i vaig seure en la neu com si res, i vaig dir-li fluix:


“tu no has triat ser un llimoner, ni ells ser un avet,

tu no tens la culpa de la teva tristor,

tornarà a venir un estiu, i segurament un altre hivern,

continues sent bell i especial, tot i que ara no ho vegis ja.”


Vaig conèixer un dia,

tres anys després, i en unes altres terres i boscos,

a una cria d’oreneta, afligida, solitària,

i a punt de deixar-se vèncer i deixar-se morir,


tombada en la molsa del bosc, i rodejada d’insectes,

simplement esperant, simplement resignada a la vida,

que també comporta la mort, prematura o tardana,


els seus ulls em miraren moribunds,

i vaig entendre el que em volien dir, enseguida:


“Totes volen, les veig a totes pel cel, amunt i avall,

volant juntes i felices, deixant-se portar pel vent,

dibuixant figures en el cel, i veient el món des de

amunt. A elles els hi van ensenyar a volar, les van

arropar i envalentir, tingueren qui les feu deixar el niu,


i jo vaig nàixer amb ales, però no vaig aprendre a volar,

ningú me’n va ensenyar, i ara ja mai podré ser oreneta,

i si no puc ser oreneta, doncs prefereixo defallir, i morir”.


La vaig alimentar, la vaig cuidar i donar protecció,

fins que les seves ales, abans sempre immòbils,

varen agafar prou força com per fer un aleteig,

fins que els seus ulls, perderen el tel de la mort,


vaig pujar amb ella fins a dalt d’un single,

i pel camí, simplement li vaig anar cantant,


“i believe i can fly”,


amb la tonada que em permetien els esbufecs,

el cansament, i la desmemòria de tants anys

sense haver-la escoltat ni un dia,


un cop a dalt del single, mirant-les a elles,

les seves vertaderes companyes de vida,

la vaig deixar anar sense ni mirar el vuit,


i al cap d’uns segons agità les ales,

començà a volar esparverada i emocionada,


i vaig baixar pel mateix camí tornant a cantar,


“i believe i can fly”.


A tots aquells que pateixen.

Alexandre Domènech

13 de setembre de 2009

Safe Creative #0909134526816



7 comentaris:

Elvira FR on 14 de setembre de 2009 a les 1:32 ha dit...

Ben cert que hi ha gent que pateix perquè no és qui voldria ser i enlloc d'estar content/a per la seva identitat pateix volent ser qui no és o perquè és qui és...hi ha força varietat....i així el llimoner ho és i ho ha d'acceptar i n'ha d'estar ben cofoi de les seves llimones...els pins poden ser bords i es cremen amb inusitada facilitat....i les ales...quanta persona alada ha de renunciar a fer les servir i quanta gent que podria volar ben alt no ho fa per por...i si trobem un bon amic poeta i jove com tu dins la teva poesia potser gosisn enlairar-se i usar les ales com ocell caiguts del niu per ser aus propietàries dels seus destins....Fas una poesia metafísica Alexandre! filosòfica! És que jo entre altres coses , també faig classes de filosofia a batxillerat i hi veig traspuar pòsit filosòfic-psicològic amagat rere els teus mots

Deprisa on 14 de setembre de 2009 a les 4:07 ha dit...

Tant el poema com el dibuix són preciosos. Et trobava a faltar :)

És cert que mai estem contents amb qui som i amb què tenim, però a molta gent els agradaria ser com nosaltres...

Vida només hi ha una. Gaudim-la i volem.

Un salut,
Deprisa

yurenaguillen on 14 de setembre de 2009 a les 8:51 ha dit...

Un poema como pocos, con cierto olor a fábula ya mensaje desvelado desde el inicio en una introducción a modo de reflexión filosófica.
  Creo que la naturaleza y sus elementos componen un medio fundamental del que valerse para describir y para comprender conceptos tan abstractos como la esperanza, la desesperanza, el dolor y las ganas de seguir viviendo.
  Efectivamente, sólo creyendo en nosotros mismos podemos lograr nuestros propósitos. Pero esta tarea es menos ardua si tenemos alguien al lado que nos impulse a seguir adelante, que nos repita como un eco infinito esa frase con la que titulas tu poema.
  Estupendo trabajo, Alex. Innovador y, a la vez, fiel a tu estilo. Sigues creciendo.

La tribu de las letras on 14 de setembre de 2009 a les 12:40 ha dit...

Ple de llum, aixi el trobe. El llimoner resurgirá amb força, i les ales bategan no tornaran a caure. Tan sol les paraules plenes de ilusió, i uns minuts per a seure´s al seu costat, fan que un amic siga tot el que cal per a somriure.
Un beset-lyria

MIA on 15 de setembre de 2009 a les 5:59 ha dit...

molt bonic, la vida s'ha de gaudir i disfrutar. "La vida es bella"

GAIA on 15 de setembre de 2009 a les 11:56 ha dit...

Amb aquest poema t'has superat!
Tens una gran qualitat poètica i una extraordinària força expressiva.
Hi ha molts camins per recórrer, moments per viure i amor que ens espera en algun indret. Això es esperança!
Jo també crec que puc volar!

Mireia on 19 de setembre de 2009 a les 3:29 ha dit...

Estic totalment d'acord amb el comentari de la MIA !

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template