Tanit, tens el somriure de la lluna grisa.
Fa fred aquí dalt,
a dalt de les coses,
a dalt dels castells, i de la meva terra.
Però un passeig,
a prop del mar
(terra somniada),
allà on posen viseres
de pedra als rellotges de sol;
m’ensenyà qui
és la deesa dels fenicis,
dels cartaginesos, berebers,
i de Mi, ara que si, torno a creure.
I desapareix la gent,
Tanit, i tant sols hi quedes tu,
tu i tu, i el teu somriure de lluna grisa.
I desapareixen les mirades,
Tanit, i ja no queda cap més mirada
en el món, ni en el meu interior de grutes.
El teu bes,
a prop, a prop el tingué,
a un centímetre dels meus llavis, rojos,
el teu tacte,
en les meves mans el tingué,
el posseí però no el trobares a faltar,
els teus dits,
els vaig abraçar, petits, diminuts,
i qualque cosa molt profunda, m’esvaí;
del temps, del ser, del no ser, del ahir.
Tanit, tens el somriure de la lluna grisa,
i jo el malson de no haver-te estimat, de nit.
Alexandre Domènech
en algun lloc de dos nits sense dormir
3 comentaris:
En este poema retomas el estilo que caracteriza a tu poesía. En este poema eres más tú y hablas desde lo íntimo, desde lo privado. Utilizas un lenguaje sencillo, claro, diáfano, que parece abrirse paso en medio del desvelo de esas dos noches sin apenas dormir.
Sí, el poema es hermoso, pero también encierra una belleza para el alma. Encierra un universo de ideas personales muy bien reconducidas.
Un abrazo grande, Álex.
t'estim Alex.
Carmen.
Escrius molt bé!! i m´agrada moltíssim el teu estil d´ anar dibuixant les paraules de color, de pinzellades que ens alegren els ulls a cada lletra.
Felicitats també a Dolors
Molt besets
lyria
Publica un comentari a l'entrada