divendres, 14 d’agost de 2009

Somnis de cafè i mitjons de cotó



Somnis de cafè i mitjons de cotó


Vull mirar el sol i veure tant sols el sol.


(el somni és sempre alguna realitat)


La olor a perfum de fruita, sobtat, precipitat,

em diu que la porta del bany s’ha obert,


i sense sentir ni una sola passa,

doncs camina suau com els gats,


noto les seves mans encara humides

en els meus peus, bellugadissos,

com sempre.


Es recolza en mi, i es posa els mitjons de cotó,

fins però calents, que em va fer comprar-li,


doncs creu, que els mitjons per dormir en hivern,

els hi he de comprar jo, que tinc els peus gelats,

però mai em queixo de fred, sinó tot el contrari


(m’agrada notar els llençols freds tapant-me,

i el tacte de la roba mirant d’escalfar el meu cos);


gira el coll,

i somriu, feliç,


baixa la persiana,

i somriu, feliç,


jau al meu costat,

i somriu, feliç.


La son, i dormir abraçat, és el millor regal.


No xiula molt fort aquesta cafetera,

no és com la que sortia en aquella pel·lícula,


però la olor a cafè, és tant intensa, que gaudeixo,

tant sols en imaginar, que ella la olorarà, obrirà els ulls,

baixarà encara amb les marques del coixí, i miop com és,

buscarà la torrada que sap que té sempre a la taula,


es prendrà el cafè, somrient i mandrosa, i tornarà a ser feliç.


Safe Creative #0908154237436


Alexandre Domènech

en algun lloc dels teus somnis i els meus

5 comentaris:

yurenaguillen on 15 d’agost de 2009 a les 5:10 ha dit...

Poema ple de somnis que, a vegades, són destellos de les realitats més privades i íntimes. Poema que converteix el petit en alguna cosa gran. Poema que és com un recull de detalls que se succeeixen de forma tranquil la, assossegada.
Bello perquè és íntim, és clar, net.
Corrígeme perquè no sé si ho he escrit bé.
Ahhh ... "bellugadissos" ... Ja no se'm oblida aquesta paraula mai més.
Una abraçada gran, Ález.

Rústica on 15 d’agost de 2009 a les 10:45 ha dit...

ohhh que boniiic tio! m'encanta, m'encantes ;-)

una abraçada!

Carmen.

Hàrian·na on 15 d’agost de 2009 a les 13:23 ha dit...

què tindrà el cafè que ens fa tan sensitius?
crec que no hi ha cap altre olor que em faci més ... no feliç però sensible en el sentit receptiu, és quasi inspirador ;)

una abraçada molt gran :)

Mireia on 16 d’agost de 2009 a les 2:54 ha dit...

Un cop més, em trec el barret.
Combines sensualitat, profunditat i missatge amb una harmonia a l'abast de poques mans. Enhorabona!

GAIA on 16 d’agost de 2009 a les 3:41 ha dit...

Poema que és un reflexa de qui l'escriu. Ple de sentiment i sensibilitat. És bonic percebre d'una manera tan especial, petites coses del dia a dia.

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template