dissabte, 3 d’octubre de 2009

Torna'm a dir adéu




imatge: studi (1908), quadre de Isidre Nonell (1872–1911).



En la misma razón estriba de hecho la propensión, propia de los genios todos, a la soledad, a lo
que tanto les empuja, lo que de los demás se diferencian como les capacita para ello su riqueza interior. En los hombres, como en los diamantes, sólo los extraordinariamente grandes sirven para solitarios; los ordinarios tienen que estar juntos y obrar sobre la masa.

Gracián, en el Criticón.


Torna’m a dir adéu


Si et dic que ets,

la dona més bella de casa teva,

a tu que vius sola, riuràs,


si et dic que ets,

la dona més bella del teu poble,

a tu, que vius en una antiga colònia

tèxtil,


on les fàbriques han callat,

i les maixerines ja no fereixen

les mans i els timpans de les noies,


potser et faig rumiar una mica més,

però igualment riuràs,


quan pensis en què tot són jubilades

i que a la teva veïna no li agrada el mirall.


Si et dic que ets,

la dona més bella de la meva

petita ciutat, a tu, que tant bé saps


que miro massa cap a dins, i poc

cap a fora, et sorprendrà, però riuràs


quan em vegis caminar despistat sense

aixecar el cap quan passen les joves que


que fan tremolar de por al pecat als

estudiants de capellà que parlen seriosos.


Si et dic que ets, però,

la bellesa més gran que he vist mai,


i ja no et parlo ni de dones, ni de cases,

ni de pobles, ciutats petites o països,


i et dic que parlo i també incloc,

als paisatges, com aquella posta de sol

que recordo en les platges del Delta del Ebre,


o als quadres, com aquell d’Isidre Nonell,

en què unes senyores ja desisteixen de tot,


o les cançons, com aquella de Sílvia Pérez

Cruz, en què canta un gran poema d’en Pere IV,


o les pel·lícules, com le fabuleux destin d'Amelie

Poulain del sempre genial Jean Pierre Jaunet,


llavors segur que ja pensaràs una mica més,

i ja no riuràs obertament, encara que per dins,

seràs una mica més riallera.


Torna’m a dir adéu

com l’altre nit, torna’m a mirar com l’altre nit,

encara que sigui tant sols perquè jo somniï què t’ho dic.


Alexandre Domènech

en algun lloc d’un petó de bona nit

quatre d’octubre del 2009




Safe Creative #0910034624700

5 comentaris:

Elvira FR on 4 d’octubre de 2009 a les 8:44 ha dit...

Molt maco tot el que escrius i el que insinues...encara que hi ha referències a espais i llocs personals que se m'escapen...riure per fora i riure per dins...es pot mirar cap endins i ensopegar i caure en no veure l'esvoranc de sota els peus i també es pot evitar mirar endins de nosaltres i aleshores anirem per la vida com màquines sense ànima...l'equilibri és ben difícil..Un poema preciós Alexandre...Abraçada poètica!

yurenaguillen on 4 d’octubre de 2009 a les 10:49 ha dit...

El poema es extraordinario (De los tuyos, te he de confesar que es mi favorito) y, como bien indica Elvira, no hay sólo un puñado de versos sino una idea personal que se oculta tras ellos y que se puede enlazar con la cita inicial .

La mujer más hermosa del mundo sólo existe en los ojos del hombre que la quiere. En este caso, el del hombre solitario, rendirse a esa belleza es rendirse al amor. En el poema parece haberlo encontrado. Ahora sólo toca decidir si vence a su propia naturaleza solitaria o sucumbe ante ella.

xxx

Deprisa on 7 d’octubre de 2009 a les 4:42 ha dit...

És un poema preciós. Fins i tot les que no en sóm les destinatàries ens sentim belles després de llegir-ho.
Un salut,
Deprisa

GAIA on 8 d’octubre de 2009 a les 13:54 ha dit...

La bellesa és molt relativa i evidentment si tu estimes de veritat, veuràs en l'altre, la persona més bonica del món.
És un poema preciós i ple de tendresa. Estic d'acord amb Deprisa que desprès de llegir-lo et sents més bella.

triste_vida on 10 d’octubre de 2009 a les 12:37 ha dit...

M'agradat molt el poema.
Tot es relatiu, depèn de si ho compares amb molt o amb poc, de totes maneres si tan sols li diguessis que es la dona mes bella de casa seva, despres de llegir un poema com aquest quedaria ben clar que per a tu no hi ha ningu com ella. M'agrada perquè transmets un munt i no es fàcil.
Tambe et puc dir del cert que despres de llegir-ho, ella et tornaria a dir adeu i et tornaria a mirar com l'altre nit, perquè somniis avui i sempre amb que li dius!!
Sense paraules...
Petons!

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template