dijous, 18 de març de 2010

El marbre es pintà muricecs



El marbre es pintà muricecs


Diuen que vaig nàixer nu,
el què ningú sap és si moriré nu,

el que si sé és el tacte del marbre,
sota un raig d’aigua tèbia
a mig hivern,
a mitja primavera,
o a mig estiu,

la seva fredor espanta els dits,
fa sentir viu i fa témer lo mort,
recorda que la solitud
no és tant sols un mot,
una paraula,
un tassa de cafè,

el que si sé és la por d’una pica,
plena de plats per rentar,
una nevera buida,
una taula amb un cigar,
i la duresa del marbre,
trencant un got al caure de la mà
per la llàgrima sense gota,
per la gota sense sal,
per la sal sense mar...

i la gent anhela diamants i or,
però ells no anhelen pas persones,

em van batejar amb aigua i creença,
qui sap si era freda, tèbia, o calenta,
qui sap si plovia, si jeia el sol en el cel,
o si l’únic sense pecat era jo,

el que si sé,
és que l’aigua venia del marbre,
i que tornà al marbre,

i el marbre, el més blanc,
un dia es pintà un muricec,
per allunyar la ceguesa de dins seu,
per no veure el que tothom veu,
i no topar contra les parets de la rancor,

i un dia el marbre,
d’un blanc com la neu, o el núvol suau,

es pintà un muricec,
i demostrà

que l’escalfor la té el marbre,
el color el té el blanc
i la mirada el cec.

Safe Creative #1003195778289


Per tu
A dinou de març del 2010
en algun lloc de dues cerveses negres
Alexandre Domènech



9 comentaris:

Elvira FR on 18 de març de 2010 a les 18:12 ha dit...

Un marbre ben fructífer! hi ha estrofes genials! el que sí sé és la por d'una pica plena de plats per rentar.....por de la quotidianitat? la por petita que s'amaga en les coses més aparentment trivials però importants? Abans es deia allò de pulvis eris pulvis reverteris ...no sabien que del marbre tornem al marbre! l'escalfor del marbre, el color del blan la mirada del cec....això és anar a la substància pregona dels objectes i la realitat...veure les contradiccions de la vida...i copsar que en els contraris l¡oposició és la mateixa identitat!

Laia on 20 de març de 2010 a les 7:46 ha dit...

no he entès res.
i em sap greu, i m'enreda no entendre'l, però no lligo la fredor del marbre amb la suavitat, la mirada del cec i el caos de la cuina.
es que potser una pedra acabara tenint sentit... i el marbre sol ser la base de moltes coses...

tot i així, t'he de dir que m'ha agradat molt Alex, com la majoria de paraules que escrius, que ens portes mes enllà sempre.

Mon on 21 de març de 2010 a les 4:40 ha dit...

Cultivem les paraules com si fossin intactes. EL marbre es blanc i fred.... Segurament fred per tota temperatura exterior que així fa que reaccioni però blanc, en realitat... només es blanc en la seva primera estancia a la vida. Tot allò que es troba fa que es vivencii en els seus colors... Segurament, ni tan sols el marbre pot ser fred o blanc a l'arribar a un cert temps de vida.

Per això pintes un muricec. Per donar-li alas en uns llençols humits, com el primer desert. No se pas si es així el sentit. Jo soc una fingidora en els meus comentaris i en els meus marbres.

Per cert. Crec que has trobat la sencillesa en els teus escrits.I m'agrada, la lectura s'estabilitza molt i et reflexa. Tot i que , particularment, prefería quan complicaves mes la lectura. Ja que la inteligencia també es un bon reflexe teu.

Enhorabona ALex, se't sent feliç.

Mon.

Yurena Guillén on 25 de març de 2010 a les 4:40 ha dit...

Un poema lleno de contrarios. Siempre se ha entendido que para poder apreciar el calor debemos conocer el frío. Como la vida y la muerte. El saber a ciencia cierta cuál acabará siendo nuestro destino, nos debe obligar a una sola cosa... Vivir con intensidad.

Hay imágenes realmente hermosas y máximas irrefutables.

Un abrazo grande.

Mireia on 1 d’abril de 2010 a les 0:59 ha dit...

Les incoherències com a punt vertebrador i sensorial de les nostres vides. Almenys això és el que em transmet a mi, Àlex

Alexandre Domènech on 3 d’abril de 2010 a les 11:02 ha dit...

PD: perdoneu la ortografia estic a Bremen amb teclat que no entenc i lletres borrades...

Elvira:

Gracies per les teves paraules, sempre saps trobar el sentit d allo escrit.

Laia:

Es facil d entendre! ... Ja et vaig explicar en persona una mica el perque, mirar de aproximar a una dona a la idea del marbre, i jugar i jugar una mica amb les paraules; ja veus que no la rialla es la felicitat i no el marbre es la duresa, sempre...

Mon:

Em fa molta il°lusio les teves paraules, novament.

Certament, la manera d escriure sembla molt mes senzilla, pero per mi es mes complexe, mes pensada, i mira d aportar sempre un significat, encara que no sigui tant estetic, tant xocant.

Miro d explicar allo de dins, no tant sols vomitar allo que hi ha acomulat.

Yurena:

Gracias por leerme, para mi es un poema bello, algo tardon porque las palabras ultimamente salent muy escasamente, pero bello para mi. Mira de ser sereno, y hablar mucho pero ensenyar poco, como nos gusta a los dos.

Ayer pense en ti; lei Kafka por la noche, relatos, y me recordo a ti.

Mireia: gracies per tornar per aqui. Si, la vida son contradiccions i paradoxes i cal sempre trobar el terme mig entre el cel i lßinfern.



Gracias

Mireia on 9 d’abril de 2010 a les 3:15 ha dit...

doncs sí, àlex, tens raó.

La tribu de las letras on 20 d’abril de 2010 a les 7:36 ha dit...

Saps, el teu marbre es màgic, perqué en llegir-lo he sentit q les teues paraules són templades.
(escric prou malament el català, sorry)
M´ha agradat moltissím!!
Una abraçada ben forta.
lyria

GAIA on 23 d’abril de 2010 a les 13:26 ha dit...

Bona diada de St. Jordi!

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template