730 dies i 5 centímetres

“Cuando me paseaba, tarde, por el camino bordeado de árboles, una castaña cayó a mis pies. El ruido que hizo al estallar, el eco que suscitó en mí, y un temblor desproporcionado con respecto a ese ínfimo incidente, me sumergieron en el milagro, en la embriaguez de lo definitivo, como si no hubiera ya más preguntas, sino respuestas. Me sentía ebrio de mil evidencias inesperadas con las que no sabía qué hacer…”


E.M Ciorán


730 dies i 5 centímetres



Potser en el fons tot és tant senzill com un petó a mitjanit,

Immers en la vetlla per culpa de l’insomni (o el cafè),

acostumo a fer-li una carícia i un petit petó a la galta.

Toco cinc o sis cabells i em torno a girar fent esbufecs

mentre ella sospira profundament, i cau en el son REM.

una tempesta de primavera és la magnificència real,

Milions de gotes, creen una comparsa freda, humida

i dansaire que escala fàcilment la sola de la sabata,

amara la roba en cinc segons i em mulla els dits

del peu dret, mentre trona i llampega sobre meu.




i importo tant com la flama que m’encén el cigar.


Si pogués miraria els ulls a la penombra del record,

buscaria els ulls de les persones que m’han besat,

escoltat, abraçat, cantat o somrigut; i demanaria

perdó per no haver-me adormit content cada dia.

Text i fotografia: Alexandre Moreno Navarro

For Emma ever ago

“For Emma ever ago”

Cançó de Bon Iver.

                  I

L'amor no dura per sempre,

això em van ensenyar de petit.

Si l'amor no es mor primer...

la mort truca a la porta de qui estimes

- i jo t'estimo i t'estimaré sempre més,

encara que el teu cor es parés-

'For Emma ever ago',

i no et dius Emma ni jo sóc

cap cantautor de cabanya i hivern dur.

Però el sol, el sòl i la solitud,

.... m'han ensenyat a estimar-

te me vos los lo la

I ara moc el cap com ma àvia,

escric amb la lletra de mon avi,

faig la migdiada com ma mare,

parlo fluix com mon pare,

estimo les lletres com mons padrins,

faig les bromes de mon germà,

i sóc tant guerrer com mà germana....

I estimo, estimo i estimo com el sol

que em tocarà l'esquena demà al matí. 

Text i foto:

Alexandre Moreno Navarro

en una nova nit de Bon Iver

cinc anys després...

Moi je ne te quitte pas

Moi je ne te quitte pas

“Ne me quitte pas
Il faut oublier
Tout peut s'oublier
Qui s'enfuit déja
Oublier le temps
Des malentendus
Et le temps perdu
A savoir comment
Oublier ces heures
Qui tuaient parfois
A coups de pourquoi
Le coeur do bonheur
Ne me quitte pas” (...)

Jacques Brel – Ne Me Quitte Pas

 

Ja no sé perquè el rellotge marca les hores,

i mira que m'ho havien explicat,

no recordo si era per la corda, pel moviment de la terra,

o per l'energia nuclear... Ara no queda res de racional ja.

M'agradaria entendre la teoria de les cordes,

per saber que dimonis faig aquí en aquesta habitació,

perquè sóc un bohemi de cor feble, teclat i cigar mort;

m'agradaria entendre la teoria de les espècies

per conèixer, perquè sóc l'únic home que ensopega

tres vegades amb una cadira en un passadís a les fosques.

Però si no sé ni comprendre perquè t'estimo,

perquè estimo tot allò que toco, i tot allò que escolto,

com vols que entengui d'on provenen les estrelles?

Tant sols sé que no et penso deixar
- ho sé ara, ahir i demà tant sols-

no em demanis perquè ni perquè no,

ja que si els llibres diuen que la terra no és plana,

el meu cor em diu (malgrat tot) que per tu sento amor. 

Alexandre Domènech

En algun lloc del meu cor perdut

23 d'agost de 2012.

Nas, mocador, contenidor.

Poemes de pre-guerra.

II. Nas, mocador, contenidor.

“La resignación es un suicidio permanente”

Manu Chao.

Un mocador era l'entrada a la il·lusió

i un nas vermell el timbre del somriure.

El seu sonor riure com un pingüí

atreia la gent al seu voltant com un imant;

una caravana escalada conduïda

pels més petits, molts d'ells miniatures

dels seus propis pares, vestits com ells

i pentinats com el seu alter ego de cinc anys.

Avançava en corrua conduïda per un imam

de tres anys i mig de braços i abraçades grans,

que frenà davant del mig mag mig clown;

• On és el mocador!
• Jo he vist com desapareixia!
• Segur que està dins el seu coll!
• A bufat i l'ha desintegrat!

Un dels petits, d'ulls grossos i pigall,

avançà com avança el temps -inexorable-

i primer va passar a tota la canalla emocionada

i després al nas vermell i el mocador lila clar,

peu-plantat, mut, roig i esporuguit

va assenyalar els contenidors de davant seu;

• Que busca aquella gent als contenidors?
• S'està menjant unes pomes podrides!
• Són pobres mare! Són pobres!
• Perquè compren aquí i no al súper?

I el pallasso va cridar muak muak mok mok

tocant-se el nas... I no oblideu què (va dir):

Es pot creure amb les fades, amb la màgia,

amb les bruixes bones i amb els àngels

però no veure pobres i creure en la justícia....

En una calorosa nit d'estiu,

9 d'agost de 2012

Alexandre Domènech 

Poema de l'àngel cec

Il.lustració: Anna Butxaca  http://annabutxaca.blogspot.com.es/

 

Poemes de pre-guerra:

I Poema de l'àngel cec.

Quina sort que tinc deia aquell àngel cec,

puc volar i notar l'aire entre les meves plomes

toves com el coto fluix rosat que menges.

Volo per sobre els caps i els teulats (deia)

del teu poble gran o ciutat petita creguda

i oloro cents de mals fums i amargues discussions,

a vegades em demano si algú és feliç

aquí baix, si algú no té rancor, odi o por dins.

Si algú fa l'amor sense pensar amb algú altre.

Avui canten Lamento Della Ninfa al cel.

I jo em demano si els seus ulls verds són certs,

si la guerra s'aproxima perquè la gana ja està aquí,

avui canten Lamento Della Ninfa a la terra.

I em pregunto si els seus cabells arrissats menteixen,

si el foc curarà les flames que han encès els homes

i les dones.

I l'àngel cec volant pensava sempre,

quina sort que us escolto i no us veig,

quina sort que no us toco perquè no sóc serp.

Alexandre Moreno

en una nit un pèl amarga...

juliol de 2012 

21 grams d'ànima en tres actes

21grams d'ànima en tres actes.

"El petó més difícil no és el primer sinó el darrer".

Primer acte: d'amor i desamor.

El camp és daurat en el somni,
com un rellotge de Cartier dels anys trenta,


malgrat ja fa anys que un edifici de set plantes
amb catorze famílies d'uns trenta-dos somnis
de llars de seixanta metres quadrats a pagar
amb quaranta anys hi viuen;


una noia que ara em recorda el poema
de Papasseit de "les peres jovenetes" passeja entre piulades,
pipes amb massa sal, pipades de cigarretes i pintades de bolígraf...


... i un darrer petó acomiada el jorn i enceta el record...


El roquefort a part de ser un formatge
que recorda un vestidor de gimnàs (però de sabor exquisit)
és un carrer de Barcelona; on la brúixola és necessària
quan ens diuen "quedem al xamfrà esquerra cantó mar".


I un tango emmascarat enceta la conversa,
i una màscara en un tanga la continua,
uns bolets amb cervesa omplen el buit
i una cervesa amb un gran bolet el buiden;

... mentida, veritat, petó, nit i record...


Els laberints són més habituals del que pensem.


Una muralla llarga o un camí sense sortida?
Un carrer llarg a peu que ens du a un minotaure?


La brisa del mar em despentina i la sal em sala,
amunt un sol amb color de lluna em saluda
i una alemanya amb pell de gamba diu quelcom,
un banyador roig com els llavis de l'Audrey
s'embarquen en un viatge molt sinuós i
al final un precipici...


... i un darrer petó acomiada la nit i enceta el record...

Segon acte: d'amics i d'enemics.


Quan anava tant de pressa com xiulet,
semblava que fora d'un color grisós,


però quan ens queia als peus, llavors...
li podíem distingir els rombes blancs i negres,
set contra set, si aquell dia i havia sort;


s'havia de guanyar, o guanyar -- o fer-ho veure
com en el meu cas-,


què és això de passar-s'ho bé?


Aquell que marcava més gols era (sens dubte!)
el guapo, el referent, l'estrella, l'envejat;
i els pares els aplaudien, feliços dels
grans valors que ja els inculcaven des de xics...


I al acabar el partit, o torça turmells més ben dit
per als poc destres com jo, que érem uns tres,
els derrotats, els poc destres, els que no marcaven,
els de la banqueta, i algun que ja ni jugava
anàvem a donar una volta pel carrer,
a comprar alguna bossa de pipes,
sense adonar-nos que aquell partit no feia més que
començar


- guanyar, o guanyar o guanyar,
el que marca més és sens dubte el guapo,
el referent, l'estrella, l'envejat.


I la mort no és l'única cosa natural a la vida,
o és l'amistat, el seu naixement i la seva mort.

I recordo la darrera abraçada sincera amb més d'un,
i recordo el darrer petó amb més d'un
(perquè els homes també ploren, fan petons, ballen,
cuinen i planxen roba).

Tercer acte: de mort i de morir.

La seva mà és com un full,
tant escrit, amb tanta tinta, tanta lletra,
que s'arruga de tant i tant pes de paraula,


- quines mans més boniques que té-


vuit desenes d'anys fan que les venes
que li duen la màgia als dits,


- i és que quina màgia més gran podem veure
que uns dits escrivint poesia, tocant un piano
o acariciant els cabells d'algú a qui s'estima?


s'inflin un xic fins a donar un to lilós
a la porcellana que fins el moment era,


mira per la finestra i no veu pas demà,
sols ahir,


mira al davant i no té somnis sinó records,
i quan mira al costat i em veu a mi,
no veu obligació, ni lligam, ni compromís...
sols mira la seva elecció, la seva llibertat,
el seu perquè, el seu bona nit i fins demà;


i m'agrada tant ésser viu, que tot ésser viu
m'agrada. I m'agrada tant viure que tot allò
que mor de vellesa i no de pena em fa feliç,


què hi ha més alegre que la vellesa morint
acompanyada de la seva bellesa acompanyada?


I un petó,
aquest si que és el darrer sense escull humà-


li frega la mà, li acaricia el pòmul roig i es planta
al seu front per fer-se llavor de mai oblit mai oblit...

"El petó més difícil no és el primer sinó el darrer".

A 18 de febrer de 2012
en algun lloc d'una nit de carnestoltes
Text i foto: Alexandre Moreno i Navarro

Poema de neu, música i boira.

Qui no està ocupat en nèixer, està ocupat en morir. Bob Dylan

Serà en un llit, en un passadís o en un vagó de tren

tot fent un llarg viatge en cerca de la font de la vida,

serà envoltat de gent, de gats o d'aparells elèctrics i tubs,

amb els ulls negres com la roba interior de l'amant o

grisos com les cendres del llibre que crema ara en algun lloc;

serà com serà, serà on serà, i passarà quan passarà

No tinc molt de temps en pensar-hi,

ni en tèmer que vindrà,

tot i què la religió que em van ensenyar pensa més en

la mort que en la pròpia vida,

ara no puc començar a morir encara,

a fora neva i m'agrada massa la neu, la música i la boira,

tinc un barret de llana que posar-me,

un café calent al bar esperant-me i un petó per fer,

ara no puc començar a morir encara,

m'agrada massa el vi negre, el blanc i el rosat,

el fred, la calor i l'aigua quan em mulla els cabells

siguin molt llargs, llargs o mitg llargs,

ara no puc encara,

tinc vint llibres per escriure, dos-cents poemes en ment,

i tantes nits per fer l'amor a la llum de tantes llunes

que de tantes que són, són molt més que els diners que tinc...

- I quina sort la meva!-

Tinc que escoltar una cançó del Bob Dylan,

menjar una poma groga, fumar un drum i veure'm un té calent.

En un algun lloc d'una casa calenta mentre neva a fora.

Foto i text: Alexandre Moreno i Navarro

Un petó a anys llum

http://browse.deviantart.com/?qh=&section=&global=1&q=star#/dustq7

Un petó a anys llum

A vegades,

les estrelles

es troben a massa anys llum entre elles,

i es senten soles en un univers infinit

(o finit),

massa fosc,

fred,

i on per on no haver,

no hi ha ni aire,

ni oxigen,

ni gravetat,

ni fulles seques o volves de pols.

Però sempre guarden el consol,

o el somni, qui sap,

el plaer, (amorós, tendre, carnal)

de que entre elles es piquen l’ullet,

- i a tanta distància és veuen!

Algun dia brillen més del normal;

perquè l’altre ho vegi,

i s’apaguen i encenen,

llançant-se missatges de socors

i de cors en socors,

i llavors són felices, i acluquen els ulls

menys, menys, menys tristes.

I en un son,

profund com els sons de Satie,

teclegen besos com pianos,

i toquen just les notes,

que als cossos celestes,

els crea la musique del plaer.

Alexandre Domènech

En algun racó d’una cova i unes titelles

A finals del fred Novembre de 2010

Els ulls eren estaques en la mar

Imatge: Daniel Camacho www.danielcamacho.net

Els ulls eren estaques en la mar

Tant se val, diran les estrelles,

si ahir era ahir i avui és avui…

Si el que no va ser,

ja no és ara mateix,

que la vida és existència

i existència és ocórrer.

Tant se val diran les gotes

i els núvols que les deixen

despenjar-se entre l’oxigen...

Que no hi ha mars a Mart,

que hi varen ser, segurament,

¿però qui ho recorda ja?

Que la nostra ment no és de terra,

i la pilota cau al terra per la gravetat,

i no que creem el terra al llençar-la;

els ulls eren estaques en la mar,

una mar que no va existir ni existeix

més que en la meva ment i en el coixí

d’un llit que va perdent el record ja,

els teus ulls són fars en el mar mort,

que sempre miro quan perdo el nord,

i desitjo altre cop somnis de truita,

o malsons de

no beso

no toco

no xuclo

no escolto

no abraço

no sento

no oloro

no premo

no prenc

més que aquest llençol i aquesta nit

d’estrelles que parlen d’un món

on ja no existeix més que el què existeix.

Alexandre Domènech

En algun lloc del fum d’un mini havà

A 27 de Juny del 2010

Lamoureux 1735

Imatge de:

Eniko Szucs
(Rumania)

“Ningú es dóna compte de que hi ha gent que gasta excessiva energia per simplement semblar normal”

Albert Camus

Lamoureux 1735

T’estimo com un boig,

perquè si no t’estimés

amb tot el què tu ets

i ets capaç de donar-me,

seria un vertader imbècil,

i sincerament;

m’agraden molt més els bojos

que els imbècils – que n’hi ha més-.

Si el món fos de flors d’azalea,

de camamil·la i de melisma,

si tot el món fos Stradivarius

i tothom fos com Yehudi Menuhin

quan feia plorar tres-cents anys,

jo continuaria estimant igualment

a aquells cards de muntanya verda

que fan ombra a les cuques de llum,

als grills que desafinen perquè si,

als teclats Casio tocats per nens de déu anys,

a les pastanagues de fulles mig menjades

i a les patates – sobretot la vermella-,

perquè guarden sempre sota terra,

tot allò de bo que saben que tenen,

perquè no cerquen més que ser cor

que fa música, que fa Do Re Mi Fa

i fer de la delusió la única creença,

i el baladre sempre fa flors blanques

o roses per fer aconseguir la degolladissa,

i el carrer està ple de galls d’indi

que mouen les ales, les agiten, les obren,

per ensenyar a tothom que en efecte;

els cecs són cecs,

i el carreró està ple de sons comprats

i acomplexats per mostrar que els sords,

si ho són és per tenir massa sordesa.

Alexandre Domènech

quatre de maig de 2010

en algun lloc d'un maig plujós