El marbre es pintà muricecs

El marbre es pintà muricecs

Diuen que vaig nàixer nu,

el què ningú sap és si moriré nu,

el que si sé és el tacte del marbre,

sota un raig d’aigua tèbia

a mig hivern,

a mitja primavera,

o a mig estiu,

la seva fredor espanta els dits,

fa sentir viu i fa témer lo mort,

recorda que la solitud

no és tant sols un mot,

una paraula,

un tassa de cafè,

el que si sé és la por d’una pica,

plena de plats per rentar,

una nevera buida,

una taula amb un cigar,

i la duresa del marbre,

trencant un got al caure de la mà

per la llàgrima sense gota,

per la gota sense sal,

per la sal sense mar...

i la gent anhela diamants i or,

però ells no anhelen pas persones,

em van batejar amb aigua i creença,

qui sap si era freda, tèbia, o calenta,

qui sap si plovia, si jeia el sol en el cel,

o si l’únic sense pecat era jo,

el que si sé,

és que l’aigua venia del marbre,

i que tornà al marbre,

i el marbre, el més blanc,

un dia es pintà un muricec,

per allunyar la ceguesa de dins seu,

per no veure el que tothom veu,

i no topar contra les parets de la rancor,

i un dia el marbre,

d’un blanc com la neu, o el núvol suau,

es pintà un muricec,

i demostrà

que l’escalfor la té el marbre,

el color el té el blanc

i la mirada el cec.

Per tu
A dinou de març del 2010
en algun lloc de dues cerveses negres
Alexandre Domènech

No ets tu.

, originalmente cargada por c a l i d o s c o p i।

No ets tu.

No ets tu,

sinó què és el que tu ets dins meu,

com no és el so

que surt d’un altaveu,

i que algú en diria simples ones,

sinó que és un record,

o

una sensació de petó prolongat,

o

un deler de llit tou i moixaines,

o

un viatge al Cercle Polar Àrtic,

amb forma de cançó

sortint de la ràdio del nostre bar.

No ets tu,

el que tu veus en el mirall,

ni el que sents en el contestador de veu,

quan t’escoltes a tu mateixa,

parlant trista i sentint-te estúpida

per parlar a una màquina, fent veu de màquina,

sinó que és el que jo veig en tu,

i jo no veig uns llavis,

veig un somriure perenne,

i jo no veig uns ulls bruns,

veig una foscor que il·lumina el sens sentit,

i jo no veig uns peus silents i petits,

veig uns peus que faran un camí tant enorme,

tant llarg

magnífic

meravellós

i dolç

que sóc jo qui sent tenir els peus,

petits com un nin de sis anys,

silents com una nit al cim,

delicats com na fragilitat,

i no ets tu,

aquesta dona que veus,

que veuen,

que s’esmuny entre la massa

i confonen per massa (errant-se),

sinó què és el que ets dins meu:

llum – foscor

nuesa – llana atapeïda

desig – un No

sempre – mai

felicitat – l’ara

Tu – Jo.

En algun racó d'un desig de primavera

Berga, a 4 de març de 2010

Poema: Alexandre Domènech

Fotografia: Laia S. Sistach

Com ho fan les flors.

©2009-2010 *aprelka

Música: Björk (Spotify)

“Un ser humano es parte del todo...

Se considera a sí mismo, a sus pensamientos y sentimientos, como algo separado

del resto, como por una suerte de ilusión óptica de su conciencia.

Esta ilusión es para nosotros como una prisión, que nos restringe a nuestros deseos

personales y nos encariña con unas pocas personas que nos son próximas.

Nuestra tarea es liberarnos de esta cárcel ensanchando nuestra área de compasión

hasta abrazar a todas las criaturas vivientes y a toda la naturaleza en su belleza."

D’Albert Einstein, agafa’t de Weber, 1990 pag. 236-237.

Com ho fan les flors.

Aquella flor, groga, rosa, o blanca simplement,

que viu en el teu balcó,

que viu en la teva taula de fusta,

o fins i tot davant les lletres daurades

amb el nom complert de la teva àvia,

no cerca més que els rajos de llum,

la terra humida, la rosada,

o la pluja (ni poca ni tempesta),

no cerca saber si el Sol és al centre,

de l’Univers,

de la Galàxia...

si és un déu, o un nucli,

si s’extingirà un dia,

o si fa milions d’anys hi era,

tant sols cerca els seus rajos,

de llum, d’energia, de vida,

per viure, per ser flor,

no li dóna un nom a la terra,

ni un color ni una bandera,

no viu per ella sinó d’ella,

l’estima no la posseeix,

la necessita no la compra,

no cerca més que arrelar-s’hi,

allà on alimenta (com ha de ser),

per viure, per ser flor,

i ell ens deia, que no existeix la foscor,

sinó l’absència de llum,

i ens deia que no existeix el fred,

sinó l’absència de calor,

que no existeix el mal,

sinó l’absència del bé,

i la flor plora (d’alegria) quan veu pluja,

i somriu quan veu rosada,

li deixen ser flor, un dia més,

una setmana més,

i l’home busca i busca un motiu per ser viu,

oblidant que tant sols hi ha raons per ser-ho,

el sol, la terra humida,

la pluja i la rosada,

no són motius per viure per a la flor,

sinó raons per ser-ho,

i sóc feliç si veig la flor viva,

i la flor és feliç si em veu viu.

En record d’en Roger.

A 26 de febrer del 2010

Alexandre Domènech

Le premier jour du reste de ma vie

Le premier jour du reste de ma vie.

La veritat més gran continua residint en el silenci més profund.

El pes de la paraula,

carrega ma espatlla, fins a fer-me caminar tort,

el pes de la besada,

m’inflama els llavis i em fa fer petons al aire,

i sento a vegades, quelques vegades,

una càrrega dins meu enorme, que m’ofega

fins a la mort, fins a la tristesa enorme,

i crec que deu de ser el pes gegant,

de tots els tresors, de totes les moixaines,

de totes les frases, de tots els mots bells,

que duc a dins, i que encara no he entregat,

mai, a ningú, a cap dona de nàixer i de mort,

fa molt anys, els “paisatges del desencant”

varen ser interiors, vers el cor ensopit,

i ara, el desencant, el desencís,

és cap a les filles i als fills de l’úter,

no sóc immortal, ja ho sé prou bé jo,

però no perdo ni un segon del meu iris

en l’enveja, en el rancor, o en l’odi gratuït,

si odio, que sigui de manera franca i justa;

no tothom mereix la meva estima,

no tothom mereix el meu odi,

el primer dia de la resta de la meva vida,

comença avui de manera forçosa,

no en queda altre,

no hi ha opció,

-o si, sempre pot ser un nou dia;

però el meu és avui-

vaig parlar del Sol, i de mirar el Sol,

però no sabia que si mirava massa el sol

m’acabaria cremant la retina i el sentiment,

i els oblits del sol, que ni ho sap que és combustió,

poden fer tant mal com oblidar una tetera a la cuina,

i ja puc començar a dir allò de my name is nobody,

ja que començo a entendre les portes de la percepció,

i si estic enamorat, segurament ho estic,

de les paraules, de la poesia que feres sorgir,

dels versos bells i dels no tant bells,

dels somnis que despertaren dins meu sobtadament,

i que enyorava tant com a Catalunya l’immigrant

en aquella cançó que canta la meva veu preferida,

- la meva Sílvia-

doncs si, he de dir que si, que malgrat el dol,

t’he d’agrair els somnis renascuts, els oblidats,

les nits al sofà davant de la llar de foc,

les ampolles de vi bo begudes en dos dies,

la poesia escrita i la no escrita (tancada sota clau

dins de la meva ment i de les quatre vàlvules).

le premier jour du reste de ma vie,

comença doncs aprenent a estimar a qui m’estima,

a tapar dins al llit a qui també em taparia a mi,

i a regalar paraules de somrís i orquídia

a qui també tingui per mi més que paraules buides

de significat però plenes de significant,

a qui no oblidi els meus ulls i les meves mans

al creure’s l’error de Freud al parlar d’Eros.

* El títol del poema “le premier jour du reste de ma vie” està extret de la pel•lícula francesa amb títol homònim.

Alexandre Domènech
4 de gener de 2010
en la divagació de quatre dies d’una nova dècada

Así de lejos estoy yo aquí

imatge: Copyright © Bruno Teixeira।

Este es un poema de mi autoría, inicialmente escrito y pensado en catalán, pero del que Yurena Guillén ha hecho una traducción muy acurada, y perfecta a mi entender, aún y no ser catalana (ella). Ante lo cual, le doy muchas gracias, y comparto, y espero que en el futuro, pueda realizar más traducciones de poemas escritos en catalán, al castellano. En el escriton anteriro a este se puede leer el original escrito en catalán.

Así de lejos estoy yo aquí.

-En algún lugar de una primera noche de frío-


Si cierro los ojos,
y al abrirlos veo la soledad,

porque la soledad no sólo se tiene,
sino que se siente,
se palpa,
se toca,
se besa.

Soy feliz
al cerrarlos y verte,
porque en la soledad,
sé que todavía sigues conmigo.


Ningún rostro me hace perder el tuyo,
ninguna mirada nubla la tuya,
ninguna voz me hace olvidar la suavidad
de tus cuerdas graves.

Soy feliz, porque sé que eres...
en el fondo, una parte de mí,
separada temporalmente.


Y el tiempo,
(Me gusta pensar)
es circular, y todo vuelve, y nada termina,
tal y como entendemos el final.


Así que volverás,
tal día,
tal noche,
tal atardecer.


Y viviremos la soledad juntos.
Porque no se hacen compañía,
aquellos que en el fondo,
son una misma persona.



Quién sabe si....

... Un día te sentirás vieja,
y yo te veré más bella que nunca.

Si un día te sentirás cansada,
y yo estaré descansado para sostenerte.

Si un día querrás volar,
y yo te bajaré las nubes de algodón.


Quédate conmigo,
mientras haya nieve en algún lugar.

Quédate conmigo,
mientras haya un desierto en el mundo.

Quédate conmigo,
mientras exista un ruido en la noche.


Así de lejos estoy yo aquí,
a pesar del sueño de una noche de Bach.

Como el pájaro que ya no encuentra el nido,
porque ha caído sin saber volar,
- Aún -

Como una gota en la hierba verde,
del cielo gris de tormenta,
del vapor del calor y del mar.

Así de lejos estoy yo aquí,
pese al piano, al deseo, al anhelo,
y al sueño de una noche de Bach.

Y sé que por ahora no estás dentro,
y que tampoco te tengo.
Por lo que la gente entiende tener.

Pero pienso en aquel ciego,
que tampoco tendrá nunca,
ni al sol... ni a la luna...
Por lo que la gente entiende tener.

Y que ama al sol,
y ama a la luna, y sabe ver,
que son lo más bello que existe.



Y que sin ellos, no existiría la vida,
y que sin ellos, sería tan,
tan, y tan diferente...


Así de lejos estoy yo aquí,
a pesar del sueño de una noche de Bach.

Como el ciego del sol y la luna.
Como el pájaro del nido que ya no ve.
Como la gota que besa la hierba verde.


Y yo aquí, contigo, pero sin ti.
Y tú allí, conmigo, pero sin mí.

Autor: Alexandre Domènech

Traducción: Yurena Guillén

Així de lluny estic jo aquí.

imatge: ©2009 *CitronRouge

When the night has come,

and the land is dark

And the moon is the only light we see,

no I won't be afraid,

no I won't be afraid.

Just as long as you stand, stand by me.

“Stand by me”, de Ben E. King

Així de lluny estic jo aquí.

Si tanco els ulls,

i al obrir-los veig la solitud,

que la solitud no tant sols es té,

sinó que es sent,

es palpa,

es toca,

es besa,

sóc feliç (però)

de tancar-los i veure’t,

perquè amb la solitud,

sé que encara continues amb mi,

cap rostre em fa perdre el teu,

cap mirada em fa emboirar la teva,

cap veu em fa oblidar la suavitat

de les teves cordes greus,

sóc feliç, perquè sé que ets...

en el fons, una part de mi,

separada temporalment,

i el temps,

(m’agrada pensar)

és circular, i tot torna, i res acaba,

- tal i com entenem l’acabar-

així que tornaràs,

tal dia,

tal nit,

tal vespre,

i viurem la solitud plegats,

perquè no es fan companyia,

aquells que en el fons,

són una mateix persona,

qui sap si....

... un dia et sentiràs vella,

i jo et sentiré més bella què mai,

si un dia et sentiràs cansada,

i jo descansat per reposar-te,

si un dia voldràs volar,

i jo baixar dels núvols de cotó,

queda’t amb mi,

mentre duri la neu en algun lloc,

queda’t amb mi,

mentre hi hagi un desert en el món,

queda’t amb mi,

mentre existeixi un soroll en la nit,

...

així de lluny estic jo aquí,

malgrat el somni d’una nit de Bach,

com l’ocell que ja no veu el niu,

perquè ha caigut sense saber volar,

- encara-

com una gota en l’herba verda

del cel grisós de tempesta,

del vapor de la calor, i del mar,

així de lluny estic jo aquí,

malgrat el piano, el desig, l’anhel,

i el somni d’una nit de Bach.

I sé que per ara no ets dins,

i què tampoc et tinc

- pel que la gent entén tenir-

però penso en aquell cec,

que tampoc tindrà mai,

ni al sol... Ni a la lluna...

- Pel que la gent entén tenir-

i que sent amor cap el sol,

i estima a la lluna, i sap veure,

que són lo més bell que existeix,

i que sense ells, no existiria la vida,

i que sense ells, tot seria tant,

tant, i tant diferent...

Així de lluny estic jo aquí,

malgrat el somni d’una nit de Bach,

com el cec del sol i de la lluna,

com l’ocell del niu que ja no veu,

com la gota que besa l’herba verda.

I jo aquí, amb tu però sense tu,

i tu allà, amb mi però sense mi.

Alexandre Domènech

16 de desembre del 2009-12-16

en algun lloc d’una primera nit de fred.